dimecres, 3 de juliol del 2013

Pedraforca

S'ha de fer coses xules per a que et vinguin ganes d'escriure sobre elles i penjar-ne fotos en un bloc que tens mig oblidat, i això és el que vam fer ahir, coses que tinc ganes que quedin aquí per poder-les veure en algun moment del futur.
La Pujada al Pedraforca és una excursió molt mítica, fins i tot diuen que el Jordi Pujol hi va anar una vegada, i encara més important, ma mare també hi ha anat. Jo no tant sols no m'hi havia acostat ni pels volts, sino que mai havia anat a fer això que en diuen "anar a fer un pic al Pirineu", i ja se que no és el mateix, m'ho van deixar clar, per començar no és el Pirineu, sinó el Pre-Pirineu, i després tampoc és que sigui anar a fer alpinisme; és una ruta de les més visitades del país. Però jo que semblo, i vull ser, tant excursionista, diguem que no he sortit gaire de "casa", i que més amunt de Manresa només m'han vist per les valls.
Sort dels companys Ratoliverd i Musaranyot, que hem treuen a veure món, i això és molt d'agraïr.


Un Wsp el matí de diumenge: -Demà anem al Pedraforca, marxem aquesta tarda, us apunteu?-
I Pim pam, prepara la motxila, i a les 19h la Lu i jo, i els dos expertos guies, ja estem montats en una furgo direcció al Berguedà.
Vam passar la nit prop del refugi de Lluís Estasen, bé, unes poques hores, doncs a les 5:00 ja estavem en peu per començar a pujar.
Començant a clarejar, a quarts de sis, ja tiravem muntanya amunt enmig d'una boira espessa.
La pujada és considerable, tot i que el fet de no veure en cap moment el cim fins ben poc abans d'arribar-hi a causa de la boira, va fer que anés passant, com per sorpresa, esbufegant i suant de valent.
A la part baixa, em vaig maravellar amb lo bonic que és aquest bosc pre-pirinenc, amb uns arbres impresionants i unes herbes de fulles grosses i brillants, com una selva.
Després quan s'acaba el bosc, d'arbres rectes, comença el domini de la roca i els arbres es tornen sinuosos, "capritxos de la naturalesa, com una sèrie de Ric i Lu" va dir el Musaranyot.


Al Coll del Verdet (GC1V1BX) vam per fi superar la boira, i ens vam parar a esmorzar amb les impresionants vistes del mar de núvols per sota nostre.
Des d'allí, el camí es torna roca pura, i s'ha de grimpar per poder avançar, ràpid i vertical. I després resseguir la carena per poder arribar per fi al cim del Pollegó inferior, una de les dues banyes del Pedraforca. Un petit tros de roca, i nosaltres a dalt de tot, fent-nos les fotos de la victoria.


Després d'una petita pausa (GCKVP0), vam continuar resseguint les carenes, pujant i baixant per les roques, fins al peu del Calderer, una altra gran roca en aquesta part de la forca, per pujar-hi t'has d'agafar d'unes cadenes, doncs la roca és vertical i no és gaire fàcil arribar fins dalt de tot. Tot i això teniem un motiu per pujar-hi (GC3XDVV), a més de les bones vistes.


Finalment va tocar baixar, i no va ser precisament fàcil, la Tartera del Pedraforca (GC3YE99) és molt llarga, la més llarga que he vist mai (tampoc n'he vist gaires), i en alguns trams la falta de pedres fa que rellisqui molt, en altres són les mateixes pedres les que et poden fer relliscar, en resum, que el nostre cul es va endur uns quants petons de part de la tartera.
El camí per sortir-ne, et porta directament, un altre cop, al bosc on hem vist sortir el sol de bon matí, i d'allí planejant, en poca estona ja tornavem a ser pels volts del refugi (GC1XCEZ). I des d'allí cap a la furgo a treure'ns la pols, i planejar la baixada fins a Berga per a dinar. Un dinar que va ser tota una festa, en un lloc on ens van tractar molt bé i ens van donar molt i molt bo.


i sense res més a afegir...
apa salut!

dimarts, 23 d’abril del 2013

Petit ( i imaginari) conte de Sant Jordi


 El cavaller anà a salvar la princesa, però quan va arribar es va trobar que els jutges ja li havien fet la feina, i la princesa ja vivia a Qatar envoltada de luxes. El Rei va aprofitar per posar en nòmina al drac, i aquest va continuar fustigant el poble, ara però, era el Rei qui recollia els impostos que el drac posava, i així es van muntar un "xiringuito" força prosper.
Però...
El cavaller va tornar al poble, i va explicar als pobres ciutadans la veritat de la conxorxa entre el drac i el Rei, el poble es sublevà, i recorrent a la violència (doncs abans ja ho havien intentat amb manifestacions i escraches) van enderrocar el tirà.
El Rei va insistir: "lo siento, me he equivocado, no volvera a ocurrir", però no va poder evitar ser guillotinat.
I així va ser com es va proclamar la República, i tots els ciutadans feliços es regalaven llibres i roses.


FELIÇ SANT JORDI

dimecres, 30 de gener del 2013

l'hort d'hivern

En aquestes èpoques de l'any, no li fem gaire cas a l'hort, de fet des de que vam plantar a principis de Novembre les faves, els pèsols i les cols, gairebé només hi hem anat a treure el cap per comprovar que tot anava bé, que el reg funcionava, i que els "jabalís" no entressin a xafar-ho tot.
Tampoc s'hi pot collir gaire cosa ara. En la visita d'avui ens n'hem pogut endur tot just una bossa amb pastanagues, julivert i rúcula.
I és que a l'hivern tot va molt lent, i més en aquest racó de muntanya, la part més fonda del Pla de l'Irla, on ja es prou si els rajos de sol arriben a les plantes durant 4 o 5 hores al dia, i la resta estan a l'ombra del bosc i de les muntanyes de la vall.
O sigui que el nostre hort d'hivern no té res a veure amb els de les faves de metre d'alçada que hi ha per baix el pla, a Reus o a altres llocs del camp. Ni tant sols té res a veure amb l'hort que hi ha a 100 metres, però que està a la vessant de la vall, i perfectament orientat al sud.

faveres a 29 de gener
O sigui que tant tranquilament, les nostres faves i pèsols, que ja porten gairebé tres mesos sembrats, amb prou feines arriben al pam. Això si, el fred és sa, es diu. I les plantes de l'hort sempre fan millor cara ara, i se les veu més sanes, que al pic de l'estiu.
Però quan comenci a arribar la calor, i si una forta gelada no ens ho mata tot, com l'any passat que vam arribar als -8ºC al poble, les faves i pèsols, que ja tenen la feina de les arrels mig feta, començaran a estirar-se rapidament, i passaran del pam al metre en un mes, i poc després ja estarem fent collita.
Potser no caldria, doncs, plantar-les al Novembre, sinó al febrer o al març, hem discutit algun cop. Però sempre una cosa o altra ens empeny a fer-ho. L'empenta de l'hort d'estiu que encara portem al Novembre. La tradició de plantar per Tot Sants, que potser és de zones més càlides. O simplement el fet que sinó és de gelades molt grosses, com la del febrer del 2012, les faves i els pèsols aguanten i es van fent un espai.

L'hort d'hivern. Bancals amb faves, pèsols i cols.
Ben poca a cosa a fer hi ha ara.
Arreglar la tanca, perquè els "javalís" si que van entrar, i tot i no fer gaire mal, quatre trepitjades, no cal que hi tornin.
Procurar que el reg vagi funcionant bé.
I totes aquelles coses, que quan hi ha feina, mai tenim temps de fer. Per exemple aquest hivern ens hem proposat de construir-nos una caseta, o alguna cosa per a desar bé els eines.

Les petjades del senglar

Ja arribarà la primavera, i amb la calor l'hort d'hivern s'enllaçarà amb el d'estiu, i llavors si que no hi haurà qui parí.
i sense res més a afegir...
apa salut!

diumenge, 20 de gener del 2013

No sempre és, allò que sembla ser.

Em costa agafar una dinàmica per tornar a escriure relats.
Això no vol dir que no escrigui... faig moltes pàgines per treballs del Grau.
Això no vol dir que no tingui idees... les vaig anotant en paperets, en arxius, per aquí, per allà...
Però costa, no se ben bé perquè.
Avui he trobat una d'aquestes notes, amb una idea simple, escrita en dos línies, i he pensat:
-Va! que no és tant difícil!
i ha sortit això:


Ell feia estona que la mirava, ella es feia la distreta mentre seguia ballant i de tant en tant parlava a cau d'orella amb alguna de les amigues que l'envoltava.
La música a tot drap, els llums de colors mòbils ballaven també, com tota la gentada que s'atapeïa en aquella discoteca, si es podia anomenar així aquell local tant petit.
-Has vist aquell del jersei vermell?-
-Si, és mono, oi?-
-Fa una hora que et menja amb les mirades, nena avui ja tens plan.-
-No que va, si jo passo.-
-No dius que t'agrada?-
-Dic que és mono, no que me'l follaria.-
Ell, potser intuint que era el protagonista de la conversa amb l'amiga, cada cop s'acostava més.
Finalment ja era al seu costat, amb el got a la mà, ballant.
Fent servir una de les seves gràcies ell va iniciar una conversa, es va presentar, va comentar-li alguna cosa del local, de la música que sonava.
Ella li mantenia la conversa amb un somriure, quan es feia un silenci ballaven un davant l'altre. Les amigues, al costat d'ells, comentaven el festeig. Una se li acostar a parlar-li a la orella.
-Avui folles doncs, no?
-Que dius! Només estic ballant!
-Ja, només ballant...
-Mira, ballo amb ell una estona, després em convida a un cubata, i per acabar m'acompanya a casa, i després se'n va, que et sembla el meu pla?
-Em sembla que ell va calent doncs.
-Doncs ja té cinc dits per fer-se passar la calentura!
Ell la va agafar per la cintura i l'amiga es va retirar.
Van continuar ballant, i parlant, i per suposat ell la va convidar a un parell de  cubates.
I quan van tancar la discoteca, ella li va demanar si la podia acompanyar a casa. Ell es clar, no s'hi va negar.
Van anar amb el cotxe d'ell, ella el guiava. Va parar just davant de l'edifici on vivia ella.
Asseguts al cotxe, ell se li va acostar, abraçant-la va intentar besar-la, però ella es va apartar. Posava cara d'ofesa.
-No! Que fas? Que et fa pensar que jo vull?
-Dona, doncs... hem ballat, m'has caigut simpàtica... vaja m'agrades... i com que tu...
-Jo? Que?
-Doncs com que m'has seguit el rollo...
-Que et penses, que perquè m'has convidat a uns cubates, i m'acompanyes a casa, això vol dir que hem de fer alguna cosa?
-Dona! No, però... m'ha semblat...
Ell posava cara de no entendre res, ella encara s'envalentonava més.
-Que et penses, que em pots comprar? Que sóc una prostituta?
-Però que dius! Jo? Jo no...
Ell no sabia que pensar, estava al.lucinant, ella ja sortia del cotxe. Ell també va sortir.
-On vas? Me'n vaig sola, i mira, saps que? Té!-
Regirant al seu bolso en va treure la cartera, va agafar un bitllet de cinc i li va donar.
-Això és pel favor, per portar-me, i pels cubates.-
-Però... però... no vull diners... mira, una abraçada, fem-nos una abraçada per acomiadar-nos, i marxem cadascú cap a casa seva, i tant contents.-
Ella el va mirar sorpresa, va somriure pensant-se que aquell home era mig tonto.
Es va guardar els cinc euros, i el va abraçar, poc, no més de cinc segons. Després es va girar i va marxar dient-li adéu sense mirar-lo.
Mentre caminava cap al portal va sentir el cotxe d'ell allunyant-se. Va buscar les claus al bolso. Llavors se'n va adonar, i al girar-se encara va veure tombar el seu cotxe per la cantonada, i maleint aquella última abraçada va cridar:
-Merda! La cartera! Me l'ha fotut!.-


i sense res més a afegir...
apa salut!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails