diumenge, 30 de gener del 2011

a l'altra banda de la paret (8)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”. 
 Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, ...

per llegir l'escena 7, seguiu aquest enllaç cap a El meu racó.

Escena 8

Dilluns 17:00

La Natàlia sent el timbre i va a obrir la porta. És la Joana que esbufega cansada de pujar les escales.
-Que passa? que és això tant important que m'has d'explicar?- li diu la Joana un cop dins.
-Recordes que ahir quan vam sortir aquells nois baixaven del terrat? doncs van tocar la meva roba!!!!!, em van potinejar la roba!!!! ves a saber que van fer aquells degenerats!!!-
-Ei! tranquil·la eh!, que vols dir que van tocar la teva roba? com ho saps?-
-Doncs mira, avui quan he pujat a buscar-la no estava igual, igual com la vaig estendre jo, hi havia coses mal esteses, i ja saps que jo sóc molt maniàtica amb això, i a més, em falta la part de dalt del pijama de la Hello Kitty!!!-
-Buff, doncs mira, encara t'hauran fet un favor si t'han fotut la Kitty, és horrible aquest pijama-
-si mira, a sobre fes broma encara, que m'han tocat les calces!!!-
-però que passa tant greu? que te les han tacat de semen o que? osti tu quins veïns que tens, si que van necessitats-
- de semen? vols dir que...? eccccs!!!!! vaig a posar-les altre cop a la rentadora-
I se'n va cap a l'habitació mentre l'altre es fa un fart de riure. La Joana la segueix i l'observa mentre recull les calces i les posa a la rentadora. La Joana remena el calaix de la Natàlia, i sense que la vegi li agafa unes calces i se les posa a la butxaca.

                                    
-El que tu necessites Natàlia, és que et toquin les calces... però quan les portis posades!!! com pots ser tant... tant... mira no se ni com dir-t'ho... Monja!!!!-
-Doncs si jo sóc monja, tu ets un pendó! però... tu ho veus normal això?
-Doncs tampoc és tant raro, resulta que tens uns veïns que són uns cadellets, força macos per cert, i que van calents com una planxa, i quan han vist les teves calcetes doncs s'han emocionat, potser les han olorat i tot a veure si et trobaven- I continua trencant-se de riure.
-Bueno guapa, va perdona si t'he ofès, me'n vaig que només venia de pas a que m'expliquessis aquesta "terrible" història, he quedat amb el Joan i ja faig tard-
-El Joan? qui és aquest? osti Joana ets un pendó!!-
-Que no ruc!!! que només és un company de feina, anem a fer una cerveseta i ja està!-
-si, si, el que diguis, bueno, doncs ens veiem demà o dimecres, et truco, vale?-
-vinga doncs, adéu Talieta!-
La Natàlia surt al replà acompanyant la Joana i mira com baixa per les escales. Quan ja no la veu torna a entrar cap a casa. Però la Joana s'ha aturat davant de les bústies, les mira, localitza la dels veïns de la Natàlia i hi posa les calcetes a dins. Amb una rialla obre la porta i surt al carrer.

Epíleg
Dilluns 23:30

La Natàlia apaga el televisor i se'n va cap a l'habitació. Porta tota la tarda pensant en la conversa amb la Joana i amb la història dels veïns i les calces.
Agafa un pijama, el deixa sobre el llit i es treu tota la roba, completament nua es posa dins, agafa el pijama, però dubta, el torna a deixar i s'estira.
Tanca els ulls, fa molt de temps que no fa sexe amb ningú, tampoc no es masturba, però avui s'imagina el veí. No sap quina cara posar-li, no les recorda, però el veu amb una samarreta del barça.
El veu agafant les calces i anant cap a casa, un cop allí es treu la roba i es masturba mentre les olora. La Natàlia s'acaricia sota els llençols.
Ara s'imagina el veí que toca el timbre de casa seva, li porta la part de dalt del pijama de la Hello Kitty que diu que ha trobat per les escales. Ella el deix entrar i tot seguit ja són a l'habitació petonejant-se i traient-se la roba.
La Natàlia s'imagina com el veí li petoneja el sexe mentre li baixa les calces, els hi treu i continua petonejant-li, separant-li els llavis mentre ella gemega de plaer.
Mentre imagina, la Natàlia s'excita cada cop més, la seva mà es mou cada cop més intensament.
Ara s'imagina que jeu de boca terrosa, el veí es posa a sobre i la penetra ben endins mentre li mossega l'orella, es mou molt ràpid, la Natàlia crida de plaer.
Finalment la Natàlia arriba a l'orgasme amb un fort gemec.
Només llavors s'atura a pensar:
-Ostres! a veure si m'hauran sentit els veïns!-

volieu marro, no?

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

dijous, 27 de gener del 2011

perquè tinc un gos

 Aquest mes el Jesús, en el seu 190è joc literari ens dona total llibertat d'extensió, així que vinga!! sense tallar-me ni una paraula, aquí teniu la meva participació que havia de partir d'aquesta fotografia.


 Vaig trigar molt de temps a decidir-me, no era precisament que anés sobrat de diners, i necessitava un bon ordinador, vaig buscar per internet, vaig comparar diferents màquines i finalment em vaig decidir per un bon portàtil, la relació qualitat preu era incomparable. A més vaig trobar una oferta boníssima just del model que havia triat en una nova botiga d'informàtica que havien obert feia poc dos carrers més avall de casa meva.
Sense pensar-m'ho gaire, la veritat, vaig anar a aquella nova botiga. La dependenta era una noia jove, molt maca, em va atendre molt amablement fins al punt que em va arribar a seduir totalment, em va cantar les meravelles de tots els portàtils que tenia a la venta, i ha pesar de que jo hi anava amb una idea clara vaig acabar comprant-me un aparell millor del que havia triat abans, i més car es clar, vaig pagar trinco-trinco, com sempre faig, i vaig marxar força content amb la meva compra.
Vaig deixar l'ordinador carregant la bateria tota la nit tal com deien les instruccions. L'endemà a la tarda després de la feina vaig arribar a casa tot engrescat amb l'estrena del meu nou portàtil. La sorpresa la vaig tenir quan en engegar-lo em va sortir una pantalla blava demanat-me un codi per a iniciar l'ordinador. Vaig llegir-me les instruccions cinc cops mirant-me minuciosament tots els punts, vaig regirar tots els papers i els adhesius enganxat a la part de sota. Però en cap lloc i vaig trobar cap referència de cap codi d'inici, ni tant sols de que existís o fos necessari aquell codi. Em vaig passar tota la tarda intentant engegar l'aparell sense aconseguir-ho. I finalment vaig desistir pensant que l'endemà a la tarda aniria a veure la dependenta seductora que semblava que tantes coses sabia sobre aquesta màquina.
Però l'endemà em vaig quedar de pedra quan al arribar a la botiga vaig trobar-me que no hi era, bé, el local si que hi era, però buit, totalment buit, només un retol amb el telèfon d'una inmobiliària indicava que el local buscava llogater. Bé, ben bé no era buit, un gos gros i blanc, jeia on feia pocs dies hi havia hagut l'expositor que donava a l'aparador. Vaig marxar ben frustrat.
Aquella nit vaig estar un munt d'estona, amb el meu vell i atrotinat ordinador, buscant per internet la solució al meu problema, no vaig trobar res, ni a la pàgina del fabricant, ni en cap d'aquests fòrums on sempre tenen la resposta a tot. En cap lloc es feia referència a l'existència d'un codi d'activació per a aquell ordinador.
Els dies següents vaig intentar moltes coses, vaig anar a la inmobiliària, vaig anar a la mediació de consum de l'ajuntament, però ningú sabia res de la botiga d'informàtica que per unes setmanes va estar oberta en aquell carrer.
Quan tornava de la feina, al passar per davant d'aquell aparador, veia el gos, que encara era allà, tranquil, sempre jaient rere el vidre.
També vaig consultar els meus amics informàtics, cap d'ells em va saber solucionar el problema. El meu nou ordinador no s'engegava, no em servia per a res.
Al cap d'unes setmanes em vaig fixar en el gos, que hi feia allà? De qui era? De la inmobiliària o potser dels antics llogaters? Si era així de segur que devien passar per allà de tant en tant per alimentar-lo. Potser era l'únic camí que podia seguir per poder engegar l'ordinador, o almenys recuperar els diners que m'havia costat.
Vaig anar a preguntar a la inmobiliària sobre el gos, no en sabien res, ells s'havien limitat a posar el cartell al vidre i no n'havien vist cap de gos, no era seu, em van dir que l'endemà mateix anirien a comprovar-ho i mirarien que n'havien de fer d'aquell gos tancat allí dins.
L'endemà al passar per davant de la botiga vaig coincidir amb el noi de la inmobiliària, s'enduia el gos, em va explicar que el portava a la gossera doncs tampoc ell tenia ni idea de com podia localitzar-ne l'amo.
I mira, no se si va ser que em vaig entendrir, o que en el fons volia alguna cosa d'aquells que m'havien estafat venent-me un ordinador inútil. Sigui com sigui, em vaig endur el gos cap a casa, el noi de la inmobiliària no em va posar cap problema, i fins i tot va semblar alleugerit de no haver-lo de pujar al seu cotxe.
El gos era força maco, i manso, va entrar a casa remenant la cua i quan el vaig portar a la terrassa on tenia pensat posar-li el jaç semblava molt content, m'acariciava amb el cap talment com si em donés les gràcies per haver-lo adoptat.
Llavors em vaig fixar en el collar que portava, era força ample i tenia una xapeta metàl·lica, hi havia una inscripció. C3PO. Quin nom més estrany per un gos vaig pensar primer. L'amo devia ser un freak de la guerra de les galàxies. Però en pocs segons em vaig il·luminar, vaig córrer altre cop a engegar l'ordinador.
Inserir el codi d'activació. C3PO vaig posar. I l'ordinador es va engegar.
No m'ho podia creure, el gos portava el codi d'activació gravat al collar, tot plegat semblava una història d'aquestes de moralines que et parlen del destí.
I jo no sóc supersticiós, però des de llavors que en C3PO viu amb mi, el meu millor amic diuen, i l'ordinador mai més m'ha fallat ni m'ha donat cap problema.
El que encara no tinc clar, és quina lliçó n'he d'aprendre d'aquesta història.

Per cert! vaig veure el gos en un aparador del carrer Galanes de Reus!! encara és allí!!!
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

diumenge, 23 de gener del 2011

El dia D, 5 minuts abans de l'hora H

Aquesta és la meva proposta per al relats conjunts del mes de gener, una tema literari ben fotut aquest de la guerra, gairebé que no sabia ni com posar-m'hi,
se'm regira tot al llegir l'article de la Viquipedia sobre el desembarcament de Normandia que acompanya la proposta,
finalment decideixo tractar un dels temes més bàsics de la persona humana...
aquí ho teniu,


Feia set hores que estaven tancats en aquell transport amfibi. Les dues primeres no s'havien mogut, després van notar com el vaixell que els transportava es feia a la mar.
Es aquell transport, com en els altres 50 que anaven en aquell vaixell, hi viatjaven 40 soldats.
Anaven drets, amb tot l'armament a sobre, les municions, l'ametralladora, les granades, la pistola.
Estaven estrets, tenien por, anaven cap a la batalla, la mare de totes les batalles els havien dit.
L'alliberament de França i de tota l'Europa ocupada pels nazis, aquest era el seu objectiu.
Els havien avisat.
-Soldats, la vostra missió és summament important, hi haurà un abans i un després d'aquest dia, la història us recordarà com a herois salvadors de la humanitat, heu d'estar a l'altura, per la llibertat!-
Després de 5 hores de navegació el vaixell va arribar al lloc establert, es van descarregar els transports amfibis. Els soldats des de dins no veien l'exterior, només el cel, un cel gris on despuntava un nou dia.
El transport avançava cap a la platja, de lluny es sentien trets i explosions, els nervis començaren a apoderar-se dels soldats.
El sergent es posa davant de la seva tropa per dirigir-lis les últimes paraules abans de sortir a combatre.
-Companys, valents, quan aquesta porta s'obri ja sabeu el que heu de fer, en formació de dos heu d'arribar a les torretes defensives de la platja, que res us aturi sinó és la mort! Algú té alguna pregunta?-
Un dels soldats del darrere va aixecar el braç, el sergent li va donar la paraula.
-Perdoni senyor, però..., puc anar al lavabo abans de baixar?- 

i sense res més a afegir ...
apa salut!

dijous, 20 de gener del 2011

Vols venir a casa?

Això no és porno, només una mica calent... sobretot i com sempre, qualsevol semblança amb la realitat és fantasia pura... 

Ballava al mig de la pista, entremig de la gent, movent-se al ritme de la música, fent anar les caderes cap a un costat i cap a un altre, movia el cul, endavant, endarre, la llarga melena rossa deixada per sobre de l'espatlla nua es movia acariciant-li l'esquena.
El Joan s'hi va acostar esmunyint-se entre la multitud, quan encara era a tres metres lluny d'ella, amb vint persones movent-se entremig, ella va aixecar el cap, es van mirar als ulls.
Va arribar davant d'ella, es van tornar a mirar als ulls. El ritme els va ajuntar, ballaven molt aprop l'un de l'altre, ell li va fregar la ma, ella va esmunyir-se girant sobre si mateixa i posant-se d'esquena a ell. 
S'acostaven, li acostava el cul sense parar de remenar-lo, sense parar de ballar ell va acostar-li els llavis al coll, els cabells d'ella li feien pessigolles, va besar-li, ella es va girar, es van agafar per la cintura.

                                   
Es van fer un llarg petó, apassionat, ballant sense parar, les mans movent-se pel cos de l'altre. 
-Espera.- li va dir ell a l'orella. I es va apartar per treure's un petit paper doblegat de la butxaca.
Ella se'l mirava amb cara de sorpresa. El Joan va agafar la seva ma i li va donar el paper.
Ella va llegir-lo, va riure mirant-lo als ulls i fent que si amb el cap. -Vols venir a casa?- deia la nota.
Després ja eren a casa, només tancar la porta ja estaven ballant sense música, ella contra la paret, ell mossegant-li la orella. Ella el va estirar i va posar-lo contra la paret, li va treure la samarreta, li passava la llengua pel pit i baixava cap al melic.
I ja eren al llit. I ella anava nua i el cavalcava. I cridava.
Cridava molt, però no era la seva veu, el cridava a ell. Era de dia.
-Joaaaaaaaan!!!!! vine a dinar que ja són les tres !!!- li picava sa mare a la porta.
I el Joan va obrir els ulls maleint no haver-li demanat el número de telèfon a la rossa.

siiiii !!! era un somni!!! (quin recurs tant clàssic! i tant divertit també)
i res més a afegir...
apa salut!!

dilluns, 17 de gener del 2011

a l'altra banda de la paret (6)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”. 
 Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, ...

per llegir l'escena 5 aneu a aquest enllaç cap al el meu racó

escena 6

diumenge 19:30

Truquen al timbre, la Natàlia s'aixeca del sofà on fa estona que fa el dropo i va a obrir. És la Joana que s'espera asseguda al banc del replà.
-Talieta! Em moro!, em sembla que no et vindré a veure gaire sovint com no poseu un ascensor aquí-
-Vinga va! que exagerada, ja t'anirà bé això, si em vens a veure cada dia se't posarà un culet que t'hauràs de llogar un guardaespatlles per treure't els moscots de sobre, vinga passa-
-Gooooooooooool !!!!!!!!!!!- es sent una cridòria que surt de la porta de davant.
-Mare meva Natàlia, però què hi tens aquí? la penya del Barça del barri?-
-Doncs no ho sé, encara no he conegut els veïns, de moment només els sento cridar, i criden molt, de matinada munten uns saraus-
La Joana s'aixeca del banc i va cap a la porta dels veïns, l'espiell esta mig obert i ella hi acosta l'ull.
-Però que fas? a veure si sortiran precisament ara, mira que ets xafardera!-
-Ssss, calla!, no sents aquesta olor? fumen porros aquí dins, mira veig la tele reflexada en un mirall, estan mirant el futbol-
-Elemental estimada Joana, per això cridaven gol, vinga anem cap a casa-
I llavors la Joana es recolza a la porta que s'obre uns dits.
-Mira està obert!-
                                 
-Ssss! que fas? va marxem!-
-espera, espera, mira- la Joana obre la porta dos pams i hi posa el cap per mirar a dins. La Natàlia està nerviosa, l'estira del braç, però la Joana ja a obert mitja porta i té mig cos a dins.
La Natàlia deixa d'estirar-li el braç i fa el gest de marxar.
-Espera, espera, mira!-
I li ensenya una foto que ha agafat de dins, les dues se la miren atentament. Hi surten quatre nois abraçats al camp nou, porten samarretes i bufandes blaugranes i semblen molt contents.
-Però que fas? torna això ràpid! me'n vaig cap dins! vine ràpid!- i se'n va cap a casa seva, la Joana torna la fotografia al seu lloc i sense fer soroll torna a ajustar la porta i se'n va amb la Natàlia que l'espera al sofà.
-Tia estàs boja, com se t'acut agafar la foto, que fa quatre dies que visc aquí, que no sabem qui hi viu allí-
-Bueno, ara ja ho saps una mica més, hi deuen viure aquests nois, almenys algun d'ells, que no crec que hi càpiguen tots en aquella casa, si és com aquesta, has vist? n'hi havia un parell que son força guapos-
-Definitivament estas boja, mare meva, visc al costat d'un pis d'estudiants futboleros, borratxos y fumetes, i tu mirant si són guapos, aquests ni mirar-se'ls!! que segur que són d'aquests que si se't fiquen a casa te l'omplen de marihuanes i et munten festes cada cap de setmana, mare meva, per això no trobaven ningú que llogués el pis-
-doncs mira xata, potser si trobessis un xicot ben maco no series tant rondinaire-
-jo rondinaire? però tu creus que jo busco xicot entre gent com aquesta, però els has vist? un grup de joves d'aquestos que només pensen en veure cervesa i cridar i saltar quan un tio en pantaló curt li fot una patada a una pilota-
-Natàlia ets una rondinaire!! que ja fa temps que ens coneixem, a veure si un dia d'aquests em presentes algun dels teus veïns i mira... qui sap... a lo millor al final acabem sent veïnes- i mentre diu això últim tot rient salta sobre la Natàlia fent-li pessigolles.
-Vinga va! posa la pel.licula que si no se'ns farà molt tard-
I connecten el DVD i s'asseuen a mirar una de les últimes pel.licules de l'Almodovar.

poc a poc anirem embolicant la troca,
apa salut!

dimarts, 11 de gener del 2011

el Ficus


Us presento el meu ficus!!!
 Es tracta d'un ficus de fulla petita, Ficus Benjamina pels científics, planta de la família de les Moràcies, parenta pròxima de la figuera. Aquests ficus són originaris de climes tropicals i intertropicals, de l'India, Austràlia, Tailàndia i Java. Allí, en el seu ambient, són arbres de fins a 30 metres d'altura que creixen sense parar i que mai perden les fulles. La fulla és molt verda i brillant, i se li diu de fulla petita per diferenciar-lo del Ficus Elastica, també és molt característic d'aquest gènere el làtex blanc que fan quan els fas una ferida.
Aquí són plantes d'interior de les més típiques, bé a casa meva podríem dir que és mixt, a partir de l'Abril i fins Novembre el tinc a la terrassa on recupera totes les fulles que perd a l'hivern a causa de la calefacció i la falta de llum, l'he de posar a dins per que si no les gelades me'l matarien, ara mateix com podeu veure el tinc a dins, dormint amb mi, que no es veritat que no sigui bo dormir amb plantes!!!
Aquesta és la primera planta que vaig tenir a casa sota la meva responsabilitat,
i ja en fa anys, com a mínim 10, que aquest ficus respira i em dona oxigen a canvi de la poca d'aigua que li dono. 
Encara vivia a Reus quan per fer una escenografia per una actuació dels Tabernacle vam comprar, a l'IES horticultura crec, quatre ficus com aquests, els ficus servien per decorar una suposada sala de banquets on es feia una boda en plan còmic (gustos i disgustos, festival COS Reus 2002), doncs els ficus van fer perfectament el seu paper, i després ens els vam repartir, a casa meva van tocar-ne dos, i fins a Colldejou ja només n'ha arribat un.

exemplar de la India, en forma de gran arbre

En aquests deu anys no ha crescut gaire el meu ficus, no és d'extranyar ja que només li he fet un transplant durant tot aquest temps, i fins i tot una vegada li vaig fer una poda d'arrels per a poder renovar-li el substracte. Més o menys té la mateixa mida encara que el tronc si que ha crescut en diàmetre. 
Mai m'ha florit, i per suposat no li he vist cap fruit, resulta que per aquí les nostres latituds, i menys a dintre de casa, els benjamina no poden reproduir-se, he buscat una miqueta però no he trobat cap fotografia de la suposada flor blanca que acaba en fruit vermell que fa el ficus benjamina per allà les seves terres.
Primer a Reus i després a Colldejou aquest ficus ja és ben bé com un amic, 
normalment no ens fem gaire cas, però ens agradem, ens necessitem i compartim la casa,
i espero que sigui per molts més anys...
i res més a afegir, 
apa salut!

divendres, 7 de gener del 2011

El secret de Carole Freeze

Aquesta és la meva participació del més de gener al concurs ARC a la radio.
Bé, aquesta versió té 318 caràcters més que la que finalment he penjat a relats en català.
(sempre preocupat pels números)
Es tracta d'una entrevista a una peculiar superestrella del món musical.


Eren cinc periodistes afortunats, Carole Freeze no es deixava veure gaire sovint fora dels escenaris i gairebé mai concedia entrevistes. La veterana cantant de 143 anys havia creat molta expectació en el seu darrer concert, i havia tornat a despertar tot el misteri que sempre l'envoltava, rumors, hipòtesis, noves religions creades per seguidors que l'adoraven, Carole Frezze era un personatge mediàtic de primera categoria, i no tant sols per la seva carrera artística, sinó també per la seva imatge d'eterna joventut i la impressionant longevitat de que feia gala.
L'entrevista es realitzà a l'enorme camió habitatge amb el que es desplaçava la cantant durant les seves gires, en una saleta acollidora s'assegueren els cinc periodistes amb la cantant a davant.
Primer vingueren les preguntes sobre el concert i sobre el darrer disc que havia sortit al mercat. Carole responia apassionadament, parlava de les cançons, del seu significat, de lo fantàstic que era el darrer disc, els parlava del nou projecte que portava entre mans, un llibre que aspirava a ser best-seller. Els periodistes prenien notes tot i tenir la gravadora engegada, un d'ells, l'únic a qui li havien permès, feia fotografies sense parar.
Després d'una hora d'entrevista, la periodista més jove demanà la paraula i es disposa a tocar el tema tabú, aquell al que sempre Carole esquivava la resposta.
-Estimada Carole, ja se que no li agrada que li preguntin, però és que no em puc deixar de meravellar de l'aspecte jovenívol que té, sinó fos per que és una gran estrella des de fa 70 anys no em podria creure l'edat que té, siusplau, no podria compartir, ni que fos una miqueta, amb nosaltres, el secret de l'eterna joventut?-
Es feu un silenci tens. Carole Freeze s'aixecà, va mirar-se la jove periodista.
-Els havia avisat que no volia parlar de la meva edat. Dono per acabada l'entrevista. I vostè, joveneta, li diré el que dic sempre, la joventut és un do que surt de la bellesa de les meves cançons, amb elles i amb l'ajuda de Déu puc seguir cantant i traient nous disc.
Van entrar els de seguretat per endur-se els periodistes, Carole va tombar-se i es dirigí a la seva habitació.
Hi entrà, tancà la porta rere seu, es dirigí cap a la càpsula que hi havia al centre de l'habitació, s'hi posà dins i apretà el boto de congelació.
Després tot fou silenci, i gel.

i sense res més a afegir...
apa salut!

dimarts, 4 de gener del 2011

sobre xanques


cosa curiosa les xanques...
hi heu pujat mai?
la sensació d'altura és el que m'agrada més, estar per damunt de tot i tothom, al menys un metre més!
(serà afany de protagonisme?)
el xanquer destaca d'entre la multitud, es veu de lluny!
caminar amb les xanques es tenir domini de l'equilibri, anar amb compte, ser conscient de cada passa que es fa, de distribuïr el pes i mantenir-se recte...
sobretot els nens al·lucinen amb el xanquer, la fantasia de trobar-se amb un gegant de més de dos metres i mig d'alçada, tots pregunten:- però ets de veritat?-
L'enciclopèdia defineix les xanques com a llargs bastons, amb un banyó per a posar els peus, que s'utilitzen per mantenir la persona que hi puja a una certa distància del terra.
Tenen molta història les xanques, tanta que ni se sap,
els estudiosos del tema ens expliquen que s'ha trobat mostres de la utilització de xanques des de l'antiguitat als cinc continents,
les quatre utilitats per a les que s'ha fet servir les xanques des de temps remots són els següents:
  • diversió, sobretot relacionat amb el circ, a l'antiga Xina s'ha trobat gravats de fa dos mil anys que representen a actors sobre xanques.

  • resolució de problemes pràctics, les xanques s'han utilitzat per creuar rius, per caminar sobre zones pantanoses o inundades, també els pastors de les Landes franceses tenien la tradició de vigilar els ramats sobre xanques per tenir més camp de visió, avui en dia els fruticultors de Califòrnia les utilitzen per treballar a l'alçada de les capçades dels arbres.
  • realització de rituals sagrats o místics, l'alçada com a símbol de superioritat o de proximitat al cel i a les divinitats fa que s'haguin utilitzat les xanques en cerimònies tant religioses com paganes, s'han trobat gravats maies on es representava un bruixot sobre xanques fent una dansa de la pluja.
  • competicions esportives, com a habilitat física les xanques s'han utilitzat per a mesurar l'habilitat en combats esportius, curiós és el cas del Echasseurs, un combatents sobre xanques que formen part de la tradició de la ciutat de Namur a Bèlgica, allí es té mostres de un tipus de combat sobre xanques que es ve realitzant des del segle XV, en les batalles dels Echasseurs un munt de xanquers s'enfronten en batalla campal amb l'objectiu de fer caure al xanquer oponent. El record de caminar sobre xanques el té el txec Zdenek Jiruše que va recorre 122km, en 24 hores l'any 1992! una màquina !
El xanquer, amb la seva altura també serveix de reclam, per això pot servir per exemple per a fer publicitat o cridar l'atenció sobre una acció, per això us presento:
l'educador ambiental sobre xanques!!!

cridant l'atenció sobre els beneficis dels gots reutilitzables i repartint-ne en una zona de pic-nic d'un parc de la capital. 

Històricament les xanques sempre han estat de fusta, actualment però n'hi ha d'alumni, amb corretges, i fins i tot amb suspensió!
bé, jo us recomano que si mai podeu us pugeu sobre unes xanques,
i si mai necessiteu un xanquer per a res...
doncs ja sabeu...
i res més a afegir...
apa salut!

diumenge, 2 de gener del 2011

a l'altra banda de la paret (3)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”.
 Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2,...

Escena 3
Diumenge 12:30

                                 
La Natàlia està escombrant el replà.
Buff ! Quin cap de setmana, quina feinada que he fet, ahir tot el dia muntant mobles, col·locant les coses a lloc, netejant. I avui ja ho tinc tot fet! acabo el replà i a jaure!
Ostres! que hi fot el banc travessat? res, que el poso a lloc! Deu haver-hi ensopegat algú de la porta de davant, pots contar, un jove borratxo, he sentit sarau aquesta matinada.
La Natàlia col·loca el banc a lloc i s'hi asseu.
Així que no estic sola al replà, qui deu viure aquí? no se sent cap soroll.
Enganxa l'orella a la porta.
Uala! quins roncs, mare meva!, aquí dins hi ha una fera salvatge, mare meva quins veïns que dec tenir, ai! espero que no sigui un alcohòlic que m'acossi per l'escala, o un Diògenes d'aquests, de fet, a part de la família de marroquins del primer pis encara no he vist a ningú per l'escala, sembla un lloc ben tranquil, o potser no, potser és un lloc terrible on viure i per això no hi veig a ningú. Bueno, aquesta tarda o demà ja trucaré per presentar-me i a veure qui m'ha tocat de veí.
Entra tancant la porta i se'n va cap a la cuina.
A veure que hi ha per fer el dinar, verduretes, pastanaga, tofu fresc, ostres quin dinar que em faré, estofat de verdura amb aromes de muntanya, que també tinc unes espècies.
I va preparant el dinar, al cap de poca estona una flaire deliciosa s'escampa per tot el pis.
Bé, el foc al mínim i m'en vaig a estendre la roba
La Natàlia treu la roba de la rentadora i la va posant en un cosi, quan ja la té tota, carregada fins dalt surt al replà i puja per les escales fins el terrat, al pis superior.
Mentre està estenent la roba veu que hi ha un gat blanc que la mira.
Mixa, mixa, ai quin gat més bonic, hola mixa! que vius aquí tu també? jo sóc la Natàlia, la nova veïna del quart primera.
Però el gat, lluny d'entendre-la surt disparat cap a la porta i se'n va escales avall.
Ui! em sembla que no li he caigut gaire bé, bueno, ja s'ho farà acabo d'estendre la roba que encara se'm cremarà l'estofat.
I va estenent les peces que li queden, una samarreta aquí, unes calcetes allà, més calcetes més avall. Quan ja ha acabat s'afanya a tornar al pis. Mentre obre la porta de casa seva sent uns crits.
Ostres! que passa aquí? ha dit que matarà algú? mare meva quin boig hi viu aquí?
I tal com entra tanca la porta i ràpidament se'n va a la cuina a remenar l'estofat. 

Si voleu llegir que fa el Joel a l'altra banda de la paret aneu per aquí a l'escena 4.

i sense res més a afegir...

apa salut!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails