dimarts, 28 de setembre del 2010

la màquina de fer diners


Aquesta és la meva participació al 173è joc literari  de Tens un racó dalt del món, inspirat en la cançó de l'Albert Pla, el somiatruites.

L'any 1982, el Julià Berrós fa segon de primària, un dia la seva mestra el sorprèn fent uns dibuixos força estranys.
-Que és això Julià?-
-Una màquina de fer diners senyoreta, el meu pare diu que no ens comprem un cotxe per que no tenim diners, així que m'inventaré una màquina de fer diners!-
-Ai xiquet, si fos tant fàcil.-
-el pare m'ha dit que sóc un somiatruites, que vol dir?-
-no és res dolent, tu continua sent-ho durant molts anys-
L'any 1995, el Julià estudia enginyeria industrial, un dia el professor li comenta un projecte.
-Que és això Julià?-
-Una màquina de fer diners, volia dissenyar una cosa que fos pràctica, i com que vaig una mica pelat...- respon amb un somriure.
-ves tu quines idees, ara que pràctic, si que ho és, una mica il·legal també... està molt ben dissenyat-
El 25 de Setembre del 2010, el Julià aterra a Brasilia, travessa la duana sense problemes després de declarar els 20 milions d'euros que porta en dos maletes.
El policia de la duana li torna el passaport i mentre en Julià se'l guarda li diu:
- Que tingui una bona estada al país senyor Jules Somiatruites-
En Julià no pot evitar somriure pensant en aquella senyoreta de primària.



espero que us agradi!!!!
i res més a afegir...
apa salut!!!

dilluns, 20 de setembre del 2010

2on blocaniversari


i passa el temps, i tal dia farà un any, i després dos,
i s'acumulen els papers, i les històries i les tonteries i ...
Per que es celebra l'aniversari d'un bloc?
doncs per que és una cosa que em motiva i em fa feliç,
m'encanta escriure, i això és l'excusa perfecte...

apa salut! i que duri!

diumenge, 19 de setembre del 2010

el veritable orígen del moais

 Després d'un mes de vacances, relats conjunts torna amb una altra proposta, aquí teniu la meva història a partir d'aquesta fotografia del moais de Rapa Nui.


 L'Albert, el Joan i el Francesc estaven acomplint el seu somni, quina importància podien tenir per ells les lleis i normes d'un país llunyà com aquell.
Feia un parell de dies que havien arribat a l'illa, des de llavors que no havien parat, havien vist molts moais, i estaven fascinats, tenien una bona guia, i havien planejat que durant la setmana que romandrien a Rapa Nui s'impregnarien al màxim de l'esperit màgic d'aquella illa.
El tercer dia volien visitar la gran pedrera del volcà Rano Raraku, volien arribar-hi a la tarda, després d'una excursió en bicicleta, i quedar-s'hi a passar-hi la nit fent un bivac, aprofitant que aquella era nit de lluna plena.
I aquí van començar els problemes. Només veure'ls sortir, amb la bicicleta i la motxilla amb la màrfega visible, el recepcionista de l'hotel on s'hostatjaven a Hanga Roa els va assetjar a preguntes, que per a que volien la màrfega, que on anaven d'excursió, -no hauran pensat de dormir l'intemperie per casualitat?- Els va preguntar amb certa cara de preocupació. Ells li van explicar els seus plans, pujar al volcà i fer-hi nit sota les estrelles, prop dels moais que tant els fascinaven.
-No, al volcà no poden fer-hi nit, està totalment prohibit- els va sorprendre aquesta resposta amb la cara seriosa del recepcionista, no havien llegit ni a la guia, ni en cap de les moltes indicacions que els havien donat al arribar a l'illa que el bivac estigués restringit. El recepcionista els assegurà que no tindrien cap problema si dormien en alguna platja, si el que volien era veure les estrelles, però que al volcà no s'hi podien quedar, que estava terminantment prohibit.
Van sortir de l'hotel sense saber que fer, no volien resignar-se. Pedalejant van sortir de la capital en direcció sud per agafar la carretera que en direcció est els portava cap al Rano Raraku. Es van haver d'aturar al cap d'uns 10 km quan a la vora de la carretera un control policial els feu indicacions. Els van mirar els passaports, volien saber on anaven i si tenien pensat acampar.
-Anem al volcà, volem arribar-hi amb la bicicleta, i després baixar a fer nit en alguna platja prop de Tongariki- respongué el Joan abans que cap dels altres dos pogués obrir la boca. La cara dels policies va canviar completament, per un moment van semblar molt preocupats. Els van aconsellar que no dormissin a l'aire lliure aquella nit, -s'acosta una tempesta forta- els van dir, -no els aconsellem que facin bivac avui, però sobretot recordin que al Rano Raraku està totalment prohibit de fer-hi nit, sobretot avui-.


 Van dinar en una espècie de restaurant prop de la platja, a Ranga Va'e, des de la terrassa on menjaven, i mentre discutien que fer, podien veure la silueta del volcà encara en la llunyania.
-A la guia diu clarament que el bivac està permès en tota l'illa- insistia el Joan que no volia renunciar a la idea inicial.
L'Albert en tenia tantes ganes com el Joan però no volia ficar-se en problemes, va intentar dissuadir-los de fer alguna cosa de la que se'n podessin penedir, però el Francesc també estava força engrescat, -No ens podem fer enrere ara, que no hi tornarem mai més aquí- li deia mentre es mirava el Joan que assentia amb el cap.
-Mira, fem una cosa, anem-hi, i mirem com està la situació, depèn de com ho veiem doncs ja veurem si ens hi quedem o no- va dir l'Albert sense gaire ànims.
Finalment arribaren a dalt del volcà, s'havia fet una mica tard, havien allargat el dinar, i després, un parell de punxades mentre feien l'ascensió, encara els hi havia pres més temps, ja eren prop de la posta de sol. Van meravellar-se del magnífic paisatge, els moais, alguns inacabats, alguns tombats, d'altres ben sencers i imponents.
Quan l'últim grup de turistes semblava marxar cap avall, una dona ja gran, molt morena, amb la pell molt arrugada es va acostar al lloc on descansaven asseguts.
-Muchachos!- els digué,- no pensaran quedar-se aquí durant la posta de sol?, avui nit de lluna plena ningú pot restar al volcà en la foscor de la nit, així ho manen les tradicions de rapa nui, un malefici podria caure sobre vosaltres!- i amb el posat seriós es torna a unir al grup de turistes que ja anaven cap avall.
Es van quedar perplexos, primer el recepcionista, després la policia, ara aquesta dona, -però que passa avui ?-es preguntaven, semblava que tothom estava conxavat per que no podessin fer el que ells desitjaven.
Estaven completament sols, asseguts en una roca contemplaven com els últims raig de sol s'anaven apagant.
-Jo crec que no val la pena baixar- deia el Joan,- aquí no hi ha ningú, ni cap cartell que prohibeixi el bivac ni res de res, i ara no em digueu que teniu por dels maleficis-
-però...- responia inquiet l'Albert- això no és normal, tot el dia que ens estan avisant de que no ens quedem aquí!, millor que baixem-
-però ara ja no ens hi veurem per la carretera- insistia el Francesc- i el Joan té raó, aquí no hi ha ningú, només cal que ens llevem amb els primers rajos de sol, i ningú sabrà que ens em quedat aquí- acabà la frase amb un llarg badall.
-Ostres!, a mi també m'està agafant molta son- contestava l'Albert, i mirant al seu costat es sorprengué de veure com el Joan jeia amb els ulls tancats.

A les deu del matí sonava el telefon a la recepció de l'hotel a Hanga Roa.
-Policia al telefon, aquest matí han aparegut tres nous moais al Ranu Raraku, ens pot confirmar si els turistes catalans han tornat o han donat notícies-
El recepcionista esbufegà, uns altres joves inconscients que no arribarien mai a pagar-li la factura de l'hotel.

i res més a afegir,
apa salut!

dijous, 16 de setembre del 2010

Qüestió d'imatge

La Natàlia de Xim Xim d'històries ens proposa un joc creatiu d'aquests que tant ens agraden,
ara mireu-vos amb atenció aquests dos periquitos, que deuen dir-se?
us ho imagineu?



-Ostres! Que t'has fet al “flequillu”?-
-no res dona, uns “arreglus”-
-però si a tu no t'ha agradat mai cridar l'atenció! Si sempre has criticat aquells que es feien pentinats moderns!-
-però això era abans! de tant en tant ja convé cambiar una mica la imatge, això és evolucionar, anar aprenent del que t'ensenya la vida, anar construint-se, adaptar-se als temps que corren, que no em queda bé?-
-doncs si, et queda prou bé, però... però... hagués dit que et pentinaves així per dissimular les “entrades” que tant preocupat et tenien, que si et fas gran, que si canes, que si...-
-”vale”,” vale”, deixa'm ser una mica optimista! No?-

i és que la imatge és molt important, fins i tot pels periquitos!
i perdoneu-los per no parlar en català correcte, no es pensaven que els estavem escoltant,
i res més a afegir...
apa salut!

diumenge, 12 de setembre del 2010

montar-se la pel.lícula...

 Aquesta és una història estiuenca inspirada en una bona amiga... tota semblança amb la realitat és pura imaginació malaltissa d'aquesta meva...

-Hola guapa! Quieres peliculas, música ? También tengo gafas de sol, biquinis de esta temporada? Mira, mira este, seguro que con este cuerpo que tienes te queda fantástico.-
Posant-se la ma a sobre dels ulls per tapar-se del bat de sol que queia a aquella hora a la platja, la Natàlia va aixecar la vista per mirar-se el manter que es dirigia a ella de forma tant descarada.
-No mira, que no necessito res, gràcies igualment però...
La Natàlia va quedar-se amb la boca oberta, el noi, l'home, era un deu! De pell fosca i cabells arrissats, sense samarreta, mostrant la pell brillant, un cos perfecte!
-espera, espera!, a veure aquest biquini, oh! És preciós! I està tant bo... vull dir tant bé... quan val aquest? Digues moreno!-
-para ti diez euros bonita, te quedará perfecto.- deia esbossant un somriure.
-però, però, me lo tendré que provar no? Endemás aquí no tengo dinero, tinc la cartera a l'apartament, aquí mateix, mira, esperate un momento que lo voy a buscar.-
-no pasa nada bonita, llévate el biquini y te lo pruebas, aquí estaré.-


 A la Natàlia se li anava la imaginació mentre caminava cap a l'apartament, pensava, per que no li he dit que pugi?, s'imaginava que el convidava a prendre un refresc mentre ella es despullava per provar-se el biquini. Pujava les escales de l'apartament esbufegant, va arribar a dalt suada, amb la imaginació desbocada, es va treure el biquini que portava, seguia imaginant-se la pell brillant del manter, estava suada, nueta, calenta. Va començar a tocar-se, l'africà se li acostava i li deia “bonita”, l'agafava amb els braços musculosos i ella es desfeia, follaven com a bojos i ell no parava de dir-li “bonita, te quiero, bonita te quiero”.
Quan va acabar, encara tota tremolosa, es va provar el biquini, li anava perfecte, li quedava perfecte, va agafar la cartera i va baixar altre cop a la platja.
-és preciós! Preciós, em queda perfecte, però... però... no lo tienes en verde? Ves? En verde, que esto rojo envés de rojo sea verde, seguro que lo tienes en tu casa, o donde sea, podemos quedar mañana y me lo traes, lo tienes o no?-
-bonita! Pero el rojo te queda muy bien, el rojo es pasión, es bonito, quedate el rojo!-
Pasión!, la Natàlia es posava nerviosa amb cada paraula que deia ell.
-que no, que no, que lo quiero en verde, que tinc unes sandàlies verdes i em faran joc, lo tienes o no lo tienes?-
-bueno, bueno, bonita, ya me lo miraré, creo que si que está en varios colores, me lo voy a mirar y mañana te buscaré por aquí-
-no mira, espera, espera, te voy a dar mi telefono, no, espera, ves aquellos apartamentos de ahí? Los blancos, pues en el 1º2ª estoy yo, mañana a esta hora te subes y me traes el biquinii y te invito a un refresco y...-
-muy bien bonita, no insista más, mañana a esta hora me paso por su casa y le traigo la mercancia, venga bonita, que tenga una buena tarde, hasta mañana-
Quan la Natàlia va arribar a casa es va tornar a tocar, estava tant bo, tant musculós, va començar a imaginar-se com s'ho muntaria amb ell l'endemà, va assajar davant del mirall la cara que faria quan el convidés a entrar a casa, com li demanaria que li cordés el biquini, i llavors, el deixaria caure fent-se la tímida. Li va costar molt adormir-se, estava nerviosa, i ho va estar tot el matí de l'endemà, va dinar ràpid, es va preparar, va endreçar tota la casa, i llavors, a mitja tarda, va sonar el timbre.
Tremolava tota quan va anar a obrir la porta.
-Mira bonita, que vengo con mi novia que es ella la que entiende de bikinis y bañadores, te ha traido toda la colección de este año, y bonitos, y baratos, entramos y te los enseñamos?-
La Natàlia es volia morir, ni tant sols havia pensat d'anar a buscar diners al caixer!

i res més...
el final com sempre... ruïna total!
salut!

dimecres, 8 de setembre del 2010

la olivera

ja fa dies que no faig un post-vegetal ...
tatxan! doncs aquí tenim ....
la olivera!!!
i per començar, us presento la meva olivera, la meva mini-olivera...


aquest petit arbre, bonsai pels japonesos, va arribar a les meves mans com a regal d'aniversari d'uns amics molt estimats pel meu 30 aniversari, des de llavors que el vaig cuidant, i s'ha convertit en el bonsai que més temps he aconseguit fer viure!
es clar que sent una olivera... doncs resulta fàcil, les oliveres són un dels èssers vius més durs, més resistents, que poden viure més anys...  en un parell d'ocasions la meva mini-olivera ha estat "albordelamuerte" (expressió dramàtica!), però sempre he aconseguit reviscolar-la i així continua amb mi encara...
com podeu veure a la fotografia, com a bonsai no és que el tingui gaire arreglat, això és influència d'aquelles opinions radicals que em retreuen que un "natural" com jo em dediqui a "torturar" i "dirigir" artificialment la vida d'aquest pobre arbret, entre això, i la típica peresa doncs així s'ha quedat, sense filferros, sense formes espectaculars, només com una olivera que rebrotés enmig de la natura.
La olivera és un arbre molt simbòlic, simbol de la pau, quan el colom l'agafa amb el seu bec, simbol de la nostra mediterrania, on es conrea pertot arreu, on es consumeixen les nostres olives i se'n treu un dels símbols de la nostra cultura i gastronomia, l'oli d'oliva.

la força de l'olivera està en la seva capacitat de rebrotar, és plena d'energia, que fan a l'arbre capaç de treure brots allà on faci falta per tornar a reverdejar l'arbre, després de gelades, podes, trencadisses varies o transplants...
l'Ullastre és la varietat salvatje de l'olivera, és una planta autòctona que podeu trobar en formes arbustives o fins i tot com a arbre enmig de les maquies mediterranies, compte! no el confongueu, en antics conreus, en oliveres abandonades i deixades anar. L'Ullastre produeix una oliva més petita i magra, i que no és comestible.
En realitat la Olivera no és d'origen mediterrani, les varietat productives que coneixem provenen de l'Asia menor, d'Anatolia o de les costes de Siria i Israel. Tot i això fa milers d'anys, probablement tants com fa que s'utilitza la agricultura ( des del Neolític que es cultiva!), que els pobladors del mare nostrum van descobrir el gran regal que suposa cultivar els olivers, i el van conrear per totes les terres d'Iberia, del sud d'Europa i del nord d'Africa. De l'arbre primer en van utilitzar les olives per menjar, després els egipcis van apendre a fer oli i l'utilitzaren per a l'iluminació, per a amanir, i per untar-se el cos!.  Avui en dia, els olivers es cultiven a tot el món, allí on el clima ho permet.


i per acabar, lo Perot, la nostra olivera més padrina, a aquesta olivera se li otorguen uns 2000 anys de vida! o sigui que va ser cultivada per Ibers o romans a Horta de Sant Joan des de temps de .... bueno, d'aquell. (no faig propaganda de religions aquí...).
Si sou uns apassionats d'aquestes coses i voleu saber més, doncs només cal que seguiu els enllaços que he posat per aquí, que tampoc és qüestió d'allargar-se massa...
i sense res més a afegir...
apa salut!

dissabte, 4 de setembre del 2010

soc raru ? ( 2, pixar assegut )

continuo pensant que sóc raru,
no se si ho sóc, o com m'han dit cinquanta mil vegades només vull cridar l'atenció...
aquí m'exposo, m'explico, m'exhibeixo, ... una porta oberta a mi,
sóc raru?
pos si, companys, amics, lectors i gent en general... alguna vegada a estat motiu de conversa, de rialles i d'explicacions...
pixar assegut!!!!!!

doncs resulta que a mi em van ensenyar que els lavabos de terra ( els clàssics vaja! ) servien per a seure, tant si anaves a pixar com a fer coses més grosses...
de petit, a casa, ja ho practicàvem, recordo a mon pare ensenyant-me a seguir aquesta tradició familiar, i ma mare que era la que netejava el lavabo ben agraïda...
i és que té la seva lògica, no?
ahir mateix, abans de publicar això, vaig voler tenir aquesta conversa amb ella, i atenció! em va confirmar que la iniciativa no havia estat seva, era el meu pare!!!!! un home net i conscienciat!!!
després amb els anys, quan he estat jo el que ha hagut de netejar lavabos, he trobat la gran utilitat d'aquesta costum que tant sàviament vaig aprendre de nen...
i quan algun homenot apareix per casa, i el sento pixar dret, amb aquell soroll de gotes xocant i rebotant per tot arreu descontroladament... li diria quatre coses... però potser no cal.... no sigui que es pensin que sóc raru...


a veure , a veure , a veure,  també hi ha les excepcions clar... a veure si es pensareu que sempre m'assec a tot arreu...
en els bars i llocs especialment bruts, doncs participo de l'esquitxada general...
quan estic a l'aire lliure, en carrers (!) o camps, doncs llavors pixar dret és el més natural...
però a casa, a casa dels altres, i allà on sigui possible...
Cal pixar assegut!!!!!!!!!
em consta que tampoc és una raresa tant gran, que hi ha altra gent que ho practica... ( a banda de la part femenina clar!)
doncs no se...
cadascú ho veurà a la seva manera...
i res més a afegir...
apa salut!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails