la Natalia des de Xim xim d'històrietes continua subministrant fotografies per a que ens atrevim a inspirar-nos.
Aquesta és la meva visió de l'escena:
Ella al fons:
Buff! Crec que ja es prou tard, fa hores que m'espero, seré tonta, no s'ho mereix, no s'ha atrevit ni a trucar-me, serà possible, i que volia ell? Que li truqués jo? Que li digués que potser ens ho podem repensar? Que em perdoni? Que li perdoni que? Si no tinc res a perdonar jo, si no he fet res, les coses són com són, jo no en tinc cap culpa, si de cas és ell el que m'hauria de demanar perdó, no diu que m'estima tant? No està tant boig per mi? Doncs per que pensa només en ell? I jo que? I les meves necessitats que? Que jo he donat molt ja, però molt, potser si que sóc una mica egoista, però i que? Que no he de pensar en mi jo? Si no em cuido jo, qui em cuidarà? Ostres tu, no me'n se avenir, si ell sap que jo els divendres sempre vinc aquí, porto hores aquí, i no ha vingut, no vindrà, no em telefonarà, i ara que faig?
En un racó de la sala, fora de la vista d'ella, junt a la barra, ell i el cambrer:
-perdoni, quan li dec?-
-quatre euros i mig noi, ja veig que t'han deixat plantat!-
-buenu, plantat, plantat ben bé no, venia per aquí a veure si per “casualitat” em trobava una persona, però em sembla que no deu haver sortit avui.
-i per que no la truques noi? Coy, avui en dia que tenim telèfons mòbils i internet i tot això, truca-la home!-
-no, no, és ella la que m'ha de trucar-
i després de pagar els quatre euros i mig, s'acomiada cordialment del cambrer, i surt per la porta que hi ha darrere seu, sempre lluny de la vista d'ella.
i poca cosa més, mai se sap el que pot passar...
apa salut!!