dilluns, 27 de desembre del 2010

a l'altra banda de la paret (1)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”.

si voleu llegir la presentació de la Natàlia aneu aquí, i per conèixer el Joel aquí.


Escena 1
Dissabte 16:00

La Natàlia surt al replà amb una caixa enorme.
Ostres! espero que sigui més fàcil de muntar que la calaixera el banc aquest- pensa per dins - a veure si trobo les instruccions, si mira, aquí, oh! que és guapo aquest banc, i quina gran idea comprar-lo, anirà de puta mare per que la gent s’assenti si trigo a obrir massa la porta, si m’estic dutxant, o he d’amagar algú a l’armari... hehehe...
La Natàlia va desplegant les peces del banc, primer munta les potes, després el respaldo i finalment ho encaixa tot.
Eiii! ja està! quina crack del muntatge de mobles que estic feta, és que potser m’hi podria dedicar i tot, dos armaris, una calaixera i aquest banc només en mig dia!
I que guapo que és aquest banc, potser hi cap una mica just aquí, però bé, és guapíssim!
Aixeca la vista cap a la porta de davant.
Encara no hi he vist ningú aquí, potser està buit, no m’extranyaria, amb això de la crisi i lo cars que s’ha posat els lloguers, bé, si hi veig algú ja preguntaré a veure que els hi sembla, segur que els hi encanta!!
I tota contenta entra a casa seva tancant la porta d’un cop de peu.

i si voleu seguir l'acció i anar a l'escena dos seguiu l'enllaç cap a El meu racó

amb l'Ad estem pensant que potser algú que dibuixi voldria participar d'aquesta història, i tal com anem fent nosaltres, a partir del google docs, ilustrar algunes escenes ...
és una idea, algú s'anima?
i sense res més a afegir...
apa salut!

dijous, 23 de desembre del 2010

resum del 2010 (3) i 200 !!!



i amb aquesta entrada...
arribo a les 200 en aquest bloc!!!
són 86 aquest any, unes 6000 visites ...
i lo millor, que encara m'ho passo de conya...
apa salut!

dimecres, 22 de desembre del 2010

el punk no morirà

Aquesta és la meva proposta de Desembre als relats conjunts, la imatge que ens havia de sugerir la història aquí la teniu, l'escultura La cara de Barcelona.
A mi m'ha semblat una escultura força punk.


Eren dos quarts de set del matí i el Pere caminava pel carrer tot fent esses. Portava la xupa mig penjant i encara l'última cervesa a mitges a la mà, no sabia on anar, els companys amb qui havia estat tota la nit s'havien anat retirant borratxos perduts, cubata rere cubata s'havia quedat sol.
Sempre sol, el Pere n'estava una mica fart de tot, de sortir els dissabtes a fer el punk amb els col·legues, de saltar com bojos seguint l'esgarrip de qualsevol penjat que s'atrevia a agafar una guitarra, de fer baixar gola avall un cubata rere una birra i després un altre i tota la nit fins a rebentar.
Al girar la cantonada va veure dues noies que uns dos-cents metres més endavant venien en direcció a ell, les noies en veure'l es van arramblar a la vorera amb intenció de creuar.
La ràbia va inflar el Pere. Fent una ganyota exagerada i llençant un crit gutural feu un gest en direcció a elles, que fent un crit d'espant s'afanyaren a creuar corrent el carrer i a desaparèixer de la seva vista.
Les dones, n'estava fart de les dones, per que s'allunyaven d'ell totes les que valien la pena? feia molt de temps que només coneixia nenes tontes amb rastes, totes amb estudis, totes amb feina estable, totes molt ocupades amb coses... normals...
El Pere era d'una altra època, ell n'estava fart del “20 iguales para hoy”, del “fes-t'ho tu mateix” que acabava sent sempre un desastre punk.
Durant tota la seva joventut s'havia enganxat mil imperdibles, s'havia foradat per anar ple de piercings, havia esmolat mil nits la seva cresta pintant-la de molts colors diferents.
Ara encara era punk.
Des de que era un adolescent, al barri, s'havia apuntat a totes les “mogudes” hagudes i per haver, es reivindicava, s'inventava junt amb els seus companys mil maneres de ser diferent, filosofava i discutia llargues hores en assemblees que el portaven a manifestacions, a saraus de tota mena, a ocupar cases i convertir-les en locals on reunir-se per fer més assemblees per a muntar més saraus i fer concerts punks els divendres.
El Pere baixà al passeig de Colom i continua en direcció a la Barceloneta, no hi havia ningú pel carrer, començaven a veure's les primeres clarors del dia, estava sol, es sentia sol.
N'estava fart, sempre s'havia tingut per una persona amb compromís, compromís per que? Per a qui?
Feia deu anys que era vegetarià, només consumia productes locals i a poder ser d'orígens coneguts i que li semblessin prou bons com per a donar-lis els seus diners. I tot això ho feia per... ni ho sabia...
Es va beure la cervesa tota d'un glop.
-Prou!- va cridar.
Es va treure la xupa i la va llençar al mig del carrer.
-Prou punk, el punk a mort!-

I Llavors la va veure, era guapíssima, portava una cresta curta, blava, els ulls marcats amb blau i negre, era alta. El Pere s'hi va acostar, ella no es movia, no s'espantava.
-Hola! Em dic Pere, et puc ajudar en alguna cosa maca?-
-He sentit dir que “el punk a mort”?, ets un renegat potser?- va respondre ella.
-no, no, només volia dir...- El Pere va canviar la cara
-Així que tu ets un d'aquests que es disfressa de punk els dissabtes a la nit, i el dilluns torna a la seva oficina vestit amb camisa i sabates. Ja els conec aquests com tu, us penseu que sou millors que la resta de la gent només per que porteu un pentinat estrambòtic, us penseu que sou “alternatius”-
El Pere no entenia res, una amargor molt gran el va envaïr, es va agenollar davant seu, el cap li donava voltes mentre intentava païr el que ella li deia.
-Així que el punk a mort? I ara que ve, el pop? Et deixaràs serrell i et compraràs una vespa?- continuava parlant-li ella mirant-lo als ulls.
-No, no, sóc punk, que si, de veritat, no em diguis aquestes coses maca, siusplau que sóc punk...- i mentre li suplicava li abraçava les cames.

Al cap de deu minuts arribava el cotxe de la policia municipal
-Atenció central, tenim un punk dormint abraçat al peu de La Cara de Barcelona. Procedim a despertar-lo-
i mentre els policies l'estiraven dels braços el Pere encara remugava:
-que no! Que sóc punk, de veritat maca!-

i res més a afegir,
apa salut!

dilluns, 20 de desembre del 2010

A l'altra banda de la paret

Avui comença una col.laboració molt especial.
Junt amb l'Ad de El meu racó, ens em proposat de fer una història a quatre mans que tingui continuïtat en el temps, com una sèrie vaja.
Explico com va la cosa...
Cadascú ha creat un personatge, jo la Natàlia, l'Ad el Joel.
Després em posat els dos personatges a viure al mateix bloc de pisos, de fet, al mateix replà, compartint parets!
A partir d'aquí aniran sortint diferents escenes, publicades als dos blocs, on anirem veient la convivència entre aquests dos veïns.
Aquí comença a l'altra banda de la paret...

esquema dels dos pisos, fet per l'Ad. 
Introducció:

Hola, sóc la Natàlia, tinc 26 anys i estic superfeliç. Fa tres mesos que vaig trobar plaça de mestra en aquest barri i de seguida vaig començar a teixir els meus plans per a poder-me, per fi, independitzar dels meus pares!
He estat des de llavors buscant pis, però amb aquests preus! I amb el meu sou! I sola, que no tinc ganes que ningú m'emprenyi a mi, i de novios no en vull saber res, que sóc massa jove!
Per sort, bé, per sort meva, fa uns mesos va morir la tieta Francisca, bé, no era tieta meva sinó de ma mare, doncs la tieta Francisca tenia un pis, l'han intentat llogar però com que no aconsegueixen treure'n el que volen, han pensat de llogar-me'l a mi per un preu que em puc permetre!
Un pis xulíssim! A cinc minuts del centre, amb una habitació gran i dos de petites, amb un balcó i tot de finestrals, bé, és un quart sense ascensor, però no importa, sóc jove, sóc feliç.

 Si voleu saber qui és el Joel seguiu aquest enllaç.

i a poc a poc ja anirem veient que va passant...
i res més a afegir...
apa salut!

dimarts, 14 de desembre del 2010

Hackers, herois i cables "sueltus"


Lisbeth Salander i Julian Assanje trasbalsen el món...
la punki hacker de Stieg Larsson viu!! i sembla que Mikel Blomkvist té un imitador!
ja es diu que la realitat sempre supera la ficció...
que és la veritat? qui la sap? a qui interessa? com saber si la veritat és veritat?
des de que va petar el cablegate s'ha sentit dir de tot...
Assanje és un heroi!! David contra Goliath!!! els EUA i el poder capitalista són la peste!
Assanje és de la CIA ! Això és un muntatge per tapar algo més gros (imagina lo gros que deu ser) o per provocar alguna cosa a l'estil de l'11S, he sentit dir que serà l'excusa per "capar" internet per sempre més ! els EUA i el poder capitalista són la peste!
 Assanje esta conxavat amb algun poder importantíssim oposat als EUA, això es simplement una bomba informativa contra Washington, els EUA continuen sent la peste i els poder capitalista també!
Assanje no existeix!! ( o no es gaire important ), una comunitat de hackers revolucionaris l'estan liant, en algun lloc ja he llegit de 3era guerra mundial al ciberespai. Activistes de tot el món s'estan mobilitzant... contra la peste!

Bueno sigui lo que sigui... segur que mai ho sabrem del cert...
de moment tocarà anar mirant cada dia les notícies de El País i flipant amb el que surt...
ahir vaig trobar en un bloc reusenc aquest còmic que em sembla un resum molt bo.



i res més a afegir
apa salut!

dimecres, 8 de desembre del 2010

duel a mort per amor...

Mira que és dificil explicar alguna cosa en només 200 paraules,
serà que m'enredo massa? serà que faig massa floritures? no se concretar?
Inici, nus i desenllaç en 200 paraules...
Per a la meva participació al 185è joc literari de Tens un racó dalt del món he seguit la meva tècnica habitual, primer penso una història, desprès l'escric intentant ser el màxim de breu,
faig el recompte de paraules... i PAM ! m'en sobren 200!
i llavors toca retallar...
Avui però publicaré les dos versions, primer la curta (per en Jesús) i després la llarga (per comparar)...
la condició és que el text havia de poder-se incloure en alguna de les obres de Dumas i els mosqueters, creieu que hi pega?


-Senyora!- digué un dels mosqueters- ens em reptat en un duel a mort i qui guanyi quedarà amb el vostre amor-
I just quan acabava l'última paraula acometé un cop d'espasa brutal que l'altre pogué esquivar. La donzella s'apartà a un racó horroritzada.
El duel va continuar, quan portaven deu minuts, ja cansats, un d'ells no va poder esquivar una estocada que de cop li arranca la mà esquerra sencera, la sang brotava a raig.
Però el ferit no es rendí, agafar l'espasa de terra amb l'altre mà i es llençà furiosament contra el seu oponent. L'altre esquivà els dos primers cops, però no va poder amb el tercer que li va arrencar, a l'altura del turmell, el peu dret fent-lo caure a terra. El que quedava de peu, rajant sang, es va posar damunt el seu rival i dirigí la punta de l'espasa sobre el coll del cavaller caigut.
-Prou deu meu!, però que feu insensats!- els va interrompre la donzella- Per mi ja podeu anar els dos a l'infern, com voleu que em casi amb un manc, o amb un coix!- i sense ni mirar-los es girà i torna a entrar al palau deixant als cavallers estupefactes.


i aquesta és la primera versió...

El soroll de les espases xocant furiosament despertà a Madame Blanche, sortí ràpidament a la balconada i allí enmig del patí s'hi trobà l'encarnissat combat.
Eren Lord Saldieu i el Senyor de Bouis que es reptaven en duel.
-Senyora- començà a parlar de Bouis – Ja fa més d'un any que aquests dos homes la seguim allà on va, li oferim els nostres millors presents, li festegem amb les nostres millors arts-
-Senyora- continuà Saldieu – més d'un any fa ja que vaig declarar-li el meu amor, que vaig prometre-li el cel i les estrelles-
-Senyora- reprengué de Bouis – més d'un any! I vostè no ha decidit amb quin dels dos vol contraure matrimoni.
-Senyora- el talla Saldieu – el vostre amor ben bé val la nostra vida, ens em reptat en un duel a mort i qui guanyi quedarà amb el vostre amor-
I just quan acabava l'última paraula acometé un cop d'espasa brutal cap a de Bouis que aquest pogué esquivar. Madame Blanche s'apartà a un racó horroritzada.
El duel va continuar, quan portaven deu minuts, ja cansats, Saldieu no va poder esquivar una estocada que de cop li arranca la mà esquerra sencera, la sang brotava a raig.
Però Saldieu no es rendí, agafar l'espasa de terra amb l'altre mà i es llençà furiosament contra el seu oponent. De Bouis esquivà els dos primers cops, però no va poder amb el tercer que li va arrencar, a l'altura del turmell, el peu dret. De Bouis caigué a terra, Saldieu, rajant sang, es posar damunt i li posa la punta de l'espasa sobre el coll.
-Prou deu meu!, però que feu insensats! Per mi ja podeu anar els dos a l'infern, com voleu que em casi amb un manc, o amb un coix!- i sense ni mirar-los es girà i torna a entrar al palau deixant estupefactes als cavallers.

bueno, i sense res més a afegir...
apa salut!

dilluns, 6 de desembre del 2010

Hi havia una vegada en un prat...

Tenia ganes d'ensenyar aquesta sèrie de fotografies que vaig fer en la meva recent visita al Vilar de la Garrotxa, 
fa uns dies que faig pràctiques amb l'editor de presentacions...
he barrejat les dues coses i...
Tatxan!!! Aquí teniu un conte!!!

(clickeu sobre la imatge per engrandir-la)


Moltes gràcies a l'Emili, al seu veï (que li va portar les bèsties)  i també a aquests fabulosos actors que pastant junts en aquest prat feien una escena...
vaja, surrealista, com el conte...
i res més a afegir,
apa salut!

dilluns, 29 de novembre del 2010

intensificar les trobades

Buff quina feinada, no tinc temps de res, i moltes ganes de fer moltes coses diferents...
i la típica crisi creativa...
m'ha costat però aquí va la meva participació del mes de Novembre al concurs ARC a la radio,
aquest cop la temàtica és els secrets d'estat...


Van trucar a la porta. Es va mirar al mirall, es va arreglar una mica els cabells i es va asseure darrere l'escriptori. El secretari va entrar.
-senyor President les enquestes ja són aquí, em temo que no tenim gaire bones notícies-
Les enquestes, se les va mirar, només li faltava això ara, més pressió, més dificultats, més xifres.
No va obrir la carpeta amb els resultats de les enquestes fins que no va tornar a estar sol, ho va fer lentament, amb desgana. Va anar llegint a poc a poc, tot sencer, sense saltar-se ni una línia.
Ho tenia clar, ara si, ho diria, es llençaria a la piscina.
Pel telèfon de la centraleta va demanar al secretari que li concertés la reunió amb la cap de l'oposició per aquella mateixa tarda.
L'expectació dels mitjans era enorme, es reunien més de 80 periodistes davant de la petita tarima amb tot de micròfons que s'havia instal·lat davant de la porta del despatx del president, allí es faria la roda de premsa just acabada la reunió.
Després de tres hores els flaixos es van començar a disparar, va sortir el President, sol, semblava tranquil mentre tancava la porta darrere seu.
Es dirigí als micròfons, no portava cap paper, no anava a llegir.
-Senyores, Senyors, bona tarda, em dirigeixo a tots vostès per a anunciar els resultats de les converses entre el Govern i l'oposició.
Tot i que la trobada entre la cap de l'oposició i jo mateix ha estat cordial. Lamentablement els hem de comunicar que només s'ha arribat a un acord en dos dels 43 punts marcats per a la signatura del pacte que permetrà tirar endavant el país i sortir d'aquesta crisi que ja massa temps que arrosseguem.
Tot i això també han de saber que aquestes no són males notícies, hem iniciat un camí que ben segur ens durà a una entesa.
De moment em acordat que intensificarem les trobades per a seguir dialogant.
No dubtin que aviat arribarem a un acord.-
A dins del despatx la cap de l'oposició l'escoltava.
Intensificar les trobades!
Li agradava, es va acabar de posar les mitges i es dirigí cap a la porta.

ai!
sempre pensant en el mateix!
i la feina per un altre dia!
i res més a afegir..
apa salut!

dissabte, 27 de novembre del 2010

sóc raru (3, juantxi????)

sóc raru, sóc molt raru...
sóc juantxi?
diu el decàleg del juantxisme:

1. El juantxi beu, et menja l´orella i sempre et gorreja el tabac.
2. El juantxi de debò, fuig de l´aigua i del sabò.
3. El juantxi com cal, persegueix a les adolescents amb ànsia animal.
4. Aquell qui es juantxi, deu pasta a tots els bars.
5. El juantxi no opina, sentència.
6. El bon juantxi sol ser l´últim en tancar els bars.
7. L´home que viu el seu juantxisme, té ínfules artístiques.
8. El juantxi exemplar és un perdedor vocacional.
9. El bon juantxi no creu que l´ordre natural de les coses sigui un juantxi a cada bar, sinò un bar per a cada juantxi.
10. Everybody´s juantxi, tots som juantxis.

No diré quins d'aquest "manaments" compleixo ni en quin grau o faig, però com sabeu, hi ha diferents graus de juantxisme,
el meu és profund...
i ja fa anys...
vaig conèixer el mític "agente secreto de la CIA", vaig anar a tots els concerts dels Flangers, de la Banda del Pere Mata després del Dr.Juantxi, em passejo per Reus a les set del matí amb els altres juantxis xiulant la reina del llevant,
vaig deixar de viure a Reus, però el juantxisme em persegueix fins i tot a Colldejou...
i és que el juantxis ens reconeixem els uns als altres, ens comprenem...

Segons la web de l'Ariel, el messies juantxi, podriem definir així el juantxi:

Així doncs un “juantxi” originàriament seria un tipus de personatge pintoresc, exhibicionista, borratxo, fiestero alhora que perdedor vocacional, que té ínfules artistístiques i que viu alegrement la vida amb una certa actitud surrealista alhora que esperpèntica.



sóc raru? sóc Juantxi?
és greu?
doncs no ho deu ser tant, és qüestió de portar-ho amb alegria...
i res més a afegir, i molt a fer que avui és dissabte! ( i no entraré en temes polítics...)
apa salut!

divendres, 19 de novembre del 2010

la foto amb la roja

Mare meva, quina troballa, aquest nen que innocent agafa una vella arada, amb la muntanya blanca de Mont-roig ( o les Moles de Colldejou, depèn de com es miri ), sóc jo!!!
amb la samarreta de la roja!!!! ( versió any del naranjito lu menus! ).
Doncs resulta, que des dels blocs de l'Assumpta i del Ferran, es proposa de remoure la memòria, y també les velles fotos, i mostrar alguna cosa pròpia, d'abans, que no se'ns reconeix fàcilment.
I mireu que m'he anat a trobar! no en tinc ni idea, ni record, de que tingués un uniforme de la selecció espanyola, i menys de que me'l poses per exhibir-me en fotografies...


el lloc si que el reconec perfectament, es tracta del Racons, el mas del meu amic Joan, en terme de Vilanova d'Escornalbou tot i ser ben aprop de Colldejou.
Aquí m'hi vaig passar gairebé tots els caps de setmana de la infància, saltant marges, construint cabanes i fent la cabra, ( futbol també, com es veu a la foto ).
És un lloc preciós i tranquil, enmig de la natura, on els pares deixaven tranquils els seus "nens" fent l'indi pel bosc mentre ells es muntaven les seves festes i aficions.
Avui en dia el quadre es manté intacte, bé, l'oliver i els xiprers del fons són considerablement més grans ( han passat molts anys! ).

I l'uniforme de la roja?

doncs mira, fa gràcia, sobretot amb la poca simpatia que em desperta aquesta selecció, i amb lo bé que m'ho he passat amb les eliminacions a vuitens des d'almenys el mundial d'Itàlia 90,
i això m'ho van ensenyar a casa!!!!!

així doncs, d'on va sortir aquest uniforme?
ho hauré de preguntar a ma mare...
i res més a afegir...
apa salut !

dimarts, 16 de novembre del 2010

el vint-i-vuit de novembre, fum, fum, fum


Aquest mes, en Jesús ens proposa, en homenatge a la declaració de la jota com a dansa d'interès nacional, d'escriure'n una, que tracti un tema d'actualitat,
per a la meva proposta per al 181è joc literari no és que hagi triat un tema gaire original...
segur que tots n'heu sentit a parlar...
diuen i diuen i bla bla bla...

El vint-i-vuit de novembre, fum, fum, fum


aquesta tardor és moguda
i no per que plogui molt
cada quatre anys ja ens passa
que toca decidir el vot
l'única eina que té el poble
per posar el polític a lloc

ja pots posar-te la radio
o mirar el televisor
que a tot arreu fan lo “mismu”
se sent la mateixa cançó
i canten fins a cansar-se
per que triïs qui és el bo

uns tiren cap a l'esquerra
altres van cap a altre cantó
uns ens parlen de peles
i altres parlen  de la nació
presumeixen i prometen
el que sigui sense por

i uns faran mil millores
i d'altres en faran un milió
i si un diu que es bona persona
l'altre afirma que és millor
i diran el que sigui
per no abandonar el “silló”

però quan passi aquell dia
llavors ja no importarem
no compliran les promeses
amb les ganes quedarem
i podran fer el que vulguin
tampoc ens n'adonarem

em sembla que m'ha quedat com a coix això, (i això de la mètrica no se si ho acabo d'entendre...)
alguna idea per a fer una última estrofa?

i sense res més a afegir,
apa salut!

diumenge, 14 de novembre del 2010

l'esperit és l'intercanvi

ja en vaig escriure l'any passat... la Garrotxa, Mieres.
però és que em resulta una experiència increïble.
em venen al cap un munt d'idees com, el valor que li donem a les coses, la manera com ens relacionem, la necessitat de consumir, de gastar diners,

 avui m'he firat, entre d'altres coses m'he emportat:
un reproductor/grabador cd/dvd a canvi d'un anorak
un receptor usb per wifi a canvi de un pot d'oli de massatge
unes maduixeres i uns pots d'olives a canvi d'unes mermelades de taronja amarga
una prestatgeria de roba per l'armari i més olives a canvi d'un video vhs
uns pantalons i una xilaba a canvi de dos torretes de fang i un jersei
còmics a canvi d'altres còmics
uns talls de pastís que m'he menjat allí mateix a canvi d'un bolso
un stratego ! a canvi d'uns còmics i un llibre
a més he passat un dia fantàstic de tardor en una comarca llunyana i bonica
aquesta fira d'intercanvi aquest any complia 25 anys!!!
és possible fer les coses d'una altra manera !!! adeu a la crisi ! vine a canviar ! valora les coses d'una altra manera !

doncs Felicitats als organitzadors d'aquesta gran moguda!
i que duri 25 anys més!!!
i res més a afegir,
apa salut!

divendres, 12 de novembre del 2010

anar a la capital

Un noi viu... posem a Colldejou... ( per dir un poble qualsevol del sud del Baix Camp),
resulta que aquest noi li ha agafat per estudiar i està matriculat a uns estudis a distància,
en aquests estudis hi ha la possibilitat d'assistir un dia a la setmana a unes tutories presencials on es troba amb professors i companys,
resulta doncs, que el lloc on s'imparteixen aquestes tutories es troba a ... Santa Coloma de Gramenet... ( per dir un poble qualsevol de l'àrea metropolitana barcelonina),
la importància de les tutories és clara, potser no cal assistir-hi cada setmana però si d'una manera regular, el contacte amb els companys i els tutors és molt important per entrar bé al món estudiantil,
i la distància és un problema?
li sortiran molt car els desplaçaments per a realitzar les tutories a aquest noi?
el noi, és afortunat, disposa d'un vehicle dièsel amb el qual es desplaça consumint uns 5,5 litres per cada 100km de mitjana,
també hi ha la possibilitat de viatjar amb transport públic, enllaçant a Reus o Tarragona, si el noi no tingués vehicle, fins i tot podria sortir en bus des de Mont-roig, a només 9km de Colldejou,
Anem a comparar les diferents opcions:
en cotxe: la distància a cobrir és de 140 km, per tant gasta 7,7 litres, a 1,112E el litre ( preu d'avui en una gasolinera de Reus ) en surt un total de 8,56E en gasoil,
això clar si anem per carreteres gratuïtes, al noi però li podríem aconsellar que anés per carreteres de 2 carrils, o sigui autovia o autopista, ja que són més segures, si circula més ràpid i més tranquil, (o no, tot és relatiu diuen,)



doncs aquí al sud tenim una autovia que ens va des del coll de Balaguer (Hospitalet de l'Infant) fins a Altafulla, amb lo qual podem estalviar en peatges,
després ja ve l'autopista, d'anada dos peatges, el Vendrell i Martorell, o sigui 2,5+3,75 un total de 6,25E en peatges
o sigui que fent la ruta cara ens sortiria per un total de 14,87 o sigui 29,74 euros anar i tornar si paguem peatges, o bé 17,24 euros per carreteres gratuïtes
en transport públic: Si agaféssim el bus a Mont-roig ens gastaríem ....( no he aconseguit esbrinar el preu... però de euro i mig no baixa!)
un cop a Reus, el bitllet de tren Reus-BCN passeig de Gràcia d'anada i tornada val 13,40 euros
a passeig de Gràcia s'ha d'agafar la linea verda, i anar fins a la vermella per anar fins a la parada de Fondo, ja a Santa Coloma i ben aprop d'on es fan les tutories, el viatge de metro costa 1,4e, tot i que es podria fer una targeta per estalviar, contarem un gasto en metro de 2,8 euros
o sigui que el viatge en transport públic ens costaria un total de 16,20 euros.


Aquests són els comptes que surten de tota aquesta història...
en resum, que el noi:
  • si viatja en cotxe podria intentar anar acompanyat per reduir gastos.
  • podria potser conduir d'una manera més econòmica.
  • s'hauria de concienciar que potser no cal autopista.
  • podria armar-se de valor i anar a fer autostop.
  • o be també, podria ordenar-se i adaptar-se als cruels horaris del transport públic. 
però igualment...
Que car que és anar a la capital!!!!!!
(esperant no haver-me fet molt pesat amb les rallades del noi aquest...)
i res més a afegir
apa salut!

dissabte, 6 de novembre del 2010

No m'importes

Aquesta és la meva participació al Joc de lletres de Nadal de Tumateix Llibres, les condicions són fer un microconte d'un màxim de 50 paraules on hi surti una de les paraules proposades, en el meu cas Rellotge.


No m'importes

Al rellotge del campanar l'agulla grossa superava en deu minuts l'hora en que havien quedat, volia enamorar-la i ella feia tard.
Va anar-se'n de la plaça, es va amagar en una cantonada, i quan ella va aparèixer va esperar cinc minuts i va sortir del seu amagatall somrient.

espero que us agradi!
i res més a afegir...
apa salut!

dimarts, 2 de novembre del 2010

la collita de tardor

un dia vaig escriure:en una vida anterior jo era un senglar,
i és que sóc una mica asilvestrat, m'agrada embrutar-me, mullar-me, esgarrinxar-me, i després mostrar orgullós les ferides de la cacera...
però com podeu imaginar no parlo de caçar animals, pobrets, sinó bolets!
de fet, això de caçar bolets no ho hem dit mai a casa meva, i crec que per aquestes terres ningú ho diu, nosaltres els bolets els anem a buscar o com a molt a collir.
De sempre, amb la família, amb els del poble, amb els amics que hem anat a buscar bolets, és una de les millor coses que es poden fer a la tardor. Sortir a la natura, caminar, observar el bosc estudiant i rastrejant tots el racons. M'encanta!!!
la veritat és que aquí, a Reus, a Colldejou, no anem a buscar bolets, anem a buscar rovellons, que no vol dir que no collim multitud d'altres espècies que ens agraden tant o més que el Lactarius.

                                           
Però clar, un bon dia, als de la tv3 se'ls hi va ocórrer fer un programa televisiu sobre bolets, el superconegut Caçadors de Bolets, i després d'això, la cultura boletaire va canviant a grans passos.
Positiu? Negatiu?
doncs bé,  una mica de cada cosa, a mi el programa m'agrada molt, tot i que tampoc el segueixo gaire regularment, suposo que tots els que ens agrada la natura i els bolets ens agrada que ens n'expliquin coses, i també conèixer matisos i espècies noves.
L'impacte gegantí del programa ha estat sobre la gent que no coneixia aquest món, o que potser no hi estaven massa interessats. Total, els bolets estan de moda, molt de moda.

                                                             

Milers de persones es llencen en massa als boscos totes les tardors per collir els preuats bolets. La massificació està servida i amb ella un munt de debats on s'exposen tot tipus de postures des de les més "pixapins" a les més "ultraaborigens".
Els boletaires es perden per les muntanyes, col·lapsen els camins rurals i forestals amb els seus cotxes, embruten, trinxen el bosc, criden, i infinitat d'altres coses de les que som acusats i que porten a polèmiques que ja fa temps que van sent notícia com la llicencia boletaire o la taxa boletaire.
O sigui que potser al final acabarem havent de pagar. Voleu dir que n'hi ha per tant?
Potser no es res que no es pugui arreglar amb una mica d'educació, i això és el que precisament fa el programa de tv3.
Potser no cal arribar a prohibir, fer pagar. Només controlar que tot vagui bé, i ensenyar als "novells" el que han i el que no han de fer...

                                           

de moment, jo continuaré fent el senglar, sortint a disfrutar dels boscos a la tardor (igual que la resta de l'any) i plegant bolets com aquestos de les fotografies per a fer-me deliciosos "manjars".
així que sense res més a afegir...
apa salut i bolets!

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Secrets de familia

 Aquesta és la meva participació del mes d'Octubre al concurs ARC de microrelats "ARC a la radio 2010",
mireu-vos les bases, és superinteressant...


El Jeroni crema la fotografia i pensa que és afortunat de ser qui és.
El Jeroni sempre s'ha considerat un xiquet amb sort, això li diu també sempre la seva mare.
El Jeroni és un nen estudiós, té 11 anys i és força alt, molt guapo també, li diu la seva avia.
Aquest any en Jeroni ha fet la primera comunió, és un nen molt creient tal com li han ensenyat a casa seva, sempre resa abans d'anar a dormir, i dona gràcies a deu per ser tant afortunat, això també li han ensenyat els seus pares.
El Jeroni viu a la part alta de la ciutat, els seus pares tenen diners, això ho sent que ho diuen els seus companys del cole. El seu pare és empresari, ell no sap ben bé que vol dir, però això li diuen quan ho pregunta. La seva casa és enorme amb un munt d'habitacions, i un jardí preciós, i piscina. Tot els nens volen tenir una casa com aquesta, i sempre volen venir a la piscina.
A l'escola hi ha un nen que es pobre, això li han dit els seus pares, és pobre, no pot caminar, té malament les cames, com atrofiades, és discapacitat, aquesta paraula li van explicar fa poc. El Jeroni sap que el seu pare és una bona persona per que li paga l'escola al nen pobre ja que els seus pares no el podrien portar a una bona escola com aquesta, això li ha sentit dir a la professora.
Un dia el Jeroni va veure els pares del nen pobre, estaven a la porta de l'escola, i van parlar amb el seu pare que venia a buscar-lo. El seu pare els hi va donar un sobre i va tornar amb ell com enfadat.
El Jeroni tenia que fer un treball sobre la seva família, va buscar fotografies, així la va trobar.
En un sobre junt amb altres papers, per la part de darrere, amb bolígraf hi havia escrit el seu nom, Jeroni, i una data, dos mesos abans del seu naixement. Era una ecografia, aquesta paraula li havia explicat la professora, se suposava que era ell. Però no era ell, el de la ecografia tenia les cames petites, deformades, com atrofiades. 

i res més a afegir...
apa salut!

dijous, 21 d’octubre del 2010

la Batalla de les dunes

Aquesta és la meva participació al relats conjunts d'aquest mes, que proposava com a font d'inspiració aquest quadre, "Noia llegint una carta davant de la finestra" de Johannes Vermeer.
Certament la noia fa cara de no rebre molt bones notícies...
que serà?


Estimada Beatriu

T'escric aquesta carta des de la reconquerida ciutat de Dunkerke, hem triomfat!
El gran exercit de les províncies dels països baixos amb la col·laboració dels francesos em derrotat els invasors espanyols.
Amor meu, com et trobo a faltar, ara que ja s'ha acabat tot aviat ens tornarem a veure, per fi, semblava que no s'havia d'acabar mai aquesta guerra, n'estic fart, fart de passar fred, de la gana, de la sang i la bogeria, de l'horror de l'enemic al caure aixafat pel nostre poderós exercit.
Només tinc ganes de tornar a estar amb tu, de tornar a abraçar-te, d'acariciar els teus suaus cabells, d'olorar-te el perfum i de ser un amb tu.
Tots el dies, quan retirem a la campanya, sempre tanco els ulls pensant en tu, et veig somrient abraçant-me el dia que torni, que serà aviat, després sempre somio amb tu, somio que passegem per jardins plens de flors, que un rierol d'aigua ens ensordeix, i que ens em de parlar a cau d'orella per sentir-nos, llavors jo aprofito per mossegar-te suaument el lòbul, i tu falsament enfadada, amb el teu somriure preciós sempre a sobre, em dius que et deixi, que és massa aviat, que som massa joves.
I sempre em llevo feliç d'haver estat amb tu cada nit, encara que sigui en somnis, i això em dona forces per continuar dia a dia en aquest infern.
Ja fa 5 dies que va començar aquesta gran batalla que algú ja ha anomenat la batalla de les dunes, les nostres forces junt amb francesos i anglesos vam topar amb els espanyols a Leffrinckoucke. Va ser terrible, la mortaldat va ser enorme, les dunes estan encara plenes de cadàvers dels prop de 5000 espanyols que se'ns van gosar afrontar. La nostra unitat va ser clau en la victòria, vam rodejar el flanc de la guardia suïssa lleial a Felip IV, els vam acorralar i vam permetre que la cavalleria francesa els pogués aixafar.
Els nostres lleials exèrcits també han patit moltes baixes, puc donar gràcies a deu per seguir viu i poder estar ara mateix escrivint-te amb l'esperança de retrobar-te aviat. Ara només ens queda entrar a la ciutat, i penjar la nostra bandera del pal més alt del castell. El nostre comandant diu que en un parell de setmanes podrem desmobilitzar-nos i tornar a les nostres cases. Tan gran ha estat la nostra victòria.
Estimada, Amor meu, ja no em puc esperar més.
Quan arribi el primer que faré serà anar a veure el teu pare, l'Almirall de Cookh m'ha promès que intercedirà per mi davant d'ell, em farà de padrí i beneirà el nostre matrimoni.
Si amor meu! Ens podrem casar! Per fí!
Conto els minuts que falten per que arribi el moment d'estar amb tu.
T'estimo amb totes les meves forces
el teu Carl.

16 de juny de 1685

Amb llàgrimes al ulls la Beatriu acaba de llegir la carta. L'Àngela, la seva mare, entra a l'estança i mentre li pren el paper de les mans li diu:

-Filla meva! Ja t'he dit que no l'havies de llegir! Aquesta carta ha estat perduda 10 anys, en Carl no tornarà, va morir a Dunkerke! Oblida'l filla meva!-

espero que us agradi!!
i sense res més a afegir...
apa salut i fins la pròxima!!!

dimarts, 19 d’octubre del 2010

premis i recomanacions blocaires

 Tal com deia no se qui, que també va rebre la floreta del premi Sunshine award:
Jo no era gaire d'això de fer i seguir cadenes...
però amb el temps li he agafat el "gustillo"...
I és que tampoc està tant malament això de tirar-nos floretes els uns als altres, i si ho fem amb "mode" cadena, doncs segur que n'hi ha per tots! ( de fet això és una superpiramide que s'exten imparable! )
Els premis blocaires, ja fa temps que els vec circular però encara no hi havia tingut contacte, són una manera de dir-nos els uns als altres: ei ! que m'agrada el que fas! que et llegeixo sovint!
doncs com us deia, aquesta setmana la Laura ( de Mar i cel ) i el Mon ( de La Garrofa de Mont-roig ), han pensat en mi i m'han donat el premi "Sunshine award", ( seria... et dono un raig de sol?).
Aquest premi s'escampa com una taca d'oli ja que al rebre'l, si l'acceptes, has de seguir unes poques instruccions:


1. Desar la imatge i postejar-la al teu blog.
2. Donar el premi a 12 bloggers més.
3. Posar un link als nomenats.
4. Fer saber als nomenats que han rebut un premi comentant al seu blog.
5. Compartir l'apreci i posar un link de la persona que has rebut el premi.

o sigui, que per seguir la cadena, aquí teniu els meus premiats:

Sergi amb La meva perdició
Maria amb Somnis de plastilina
Sergi amb El meu món
Ad amb El meu racó
Natàlia amb Xim Xim d'històries
Àgnes amb Àgnes Setrill
Judit per A cavall del vent
Elvira amb Si dubto és que soc, si penso és que sóc
Fanal blau amb A la llum d'un fanalet
Filadora per Fil a l'agulla
Iblama per Iblama blog
Dissortat per El bosque de la larga espera

Bueno, bueno, una mica d'amiguisme si que faig... però i que? són gent i llocs als quals els tiro una floreta...
De fet en podria haver posat 12 més, o més encara, ja que deu ni do la de blocs que llegeixo i que tinc conectats al "reader"...
bueno, doncs això, moltes gràcies per llençar-me la floreta, i moltes felicitats a tots els que la rebeu!
i poca cosa més a afegir...
apa salut!

dijous, 14 d’octubre del 2010

Visc si sóc útil



Una altra participació als jocs literaris de Tens un racó dalt del món, aquest cop el Jesus ens ho posa complicadet, el text ha d'inspirar-se en la fotografia i no contenir la lletra "e". Mare meva! si és la lletra que més s'utilitza! 23 cops en aquestes tres linies !.
Doncs després de trencar-me el cap, m'ha sortit això, entre absurd i dramàtic, entre existencial i tonteria, ho sigui una mica extrany...
els objectes poden morir? doncs mentre tinguin un mínim d'utilitat...
Atenció a la conversa:

(cadira) -hola tronc ! I tu com has acabat aquí?.-
(tronc) -doncs jo donava ombra a un jardí, una forta tramuntanada ho va acabar, van tallar i cap al foc!, sóc arrancat, forçat, i aquí acabo trist i abandonat.-
(cadira) -doncs si, trist, trist,...-
(tronc) -no vas pas millor tu, aquí flotant, com un trasto a l'abocador.-
(cadira) -tal com sóc, poc útil diu l'antic amo, un dia a la platja vaig acabar, uns infants, mirar l'horitzó, arribar lluny pujat aquí damunt, abocat al mar, una onada, un cop, ja soc dins, i floto, d'aquí cap allà, ningú vol la cadira, rompuda, abandonada.-
(tronc) -doncs fotut, cap futur, al mar, al foc, poc vals, igual jo, millor morim i prou.-
(cadira) -morir, no vull!.-
(tronc) - romàntica! No sortiràs d'aquí, com a molt, aniràs al fons, no cal burxar, no cal lluitar, dir “fi” tan sols.-
(cadira) -sóc útil, sóc vital, puc parir!, al fons marí puc criar musclos!.-
(tronc) – hahaha, ric, hahaha ! Somiadora ! Bona fi anar a parir!.-

i res més a afegir...
apa salut!

dimarts, 12 d’octubre del 2010

bicicletes i tramvies

Sembla que s'acosten les eleccions...
en una setmana dos notícies m'han cridat força l'atenció,
el Tramcamp, el tramvia que portarà la gent d'un cantó a l'altre de la nostra terra...
el bicing a Reus! Aquest servei de lloguer de bicicletes que ja veiem a Barcelona...

El Tramcamp!!! quin somni!! un tramvia, com un tren ràpid que vagi pels pobles recollint la gent i portant-la d'un cantó a l'altre, cap a les ciutats vaja...
Ostres tu com m'agradaria, quin fart de gasoil m'agradaria estalviar-me si mai es fa realitat aquesta història del Tramcamp.



Ja em suposo que fins a Colldejou no pujarà, no cal demanar tant!, però que maco seria fer 9km, aparcar a Mont-roig i agafar el Tramvia, ràpid i barato, fins a Reus o Tarragona.
Però No! Els somnis normalment costa que es compleixin, i després de veure la idea del traçat del Tramcamp... fffff.... però si això no aporta res!!!!!
una línia entre Reus, Tarragona, Salou i Cambrils! I tots els altres que?
Resulta doncs que això ho han pensat pels de la ciutat i pels guiris...
I tots els pobles de l'interior que?
Doncs haurem de continuar gastant gasoil...

El bicing de Reus!!!! Ostres quina gran idea!!!! per fi algú pensa solucions als problemes d'aparcament i mobilitat a Reus!
Ostres tu com m'agradaria, que fàcil que seria tot i que bé que aniríem, mira tu, arribaria a la capital, i aparcaria a l'extraradi, per allà les piscines per exemple, i després recolliria una bici, ràpid, barat, i ecològic, i apa cap al centre!!!
Però bueno, vale, d'acord, despertem-nos del somni...


però si a Reus és molt complicat anar amb bici! Està ple de senyals antibici, no hi ha carrils, ni re de re, els urbanos et persegueixen, pel centre no hi pots anar ni de conya, ja que els vianants ho envaeixen tot.
Mira que el potencial que té el transport en bici a Reus és molt gran, és ideal, ciutat petita, plana. Però no, la cultura antibici està posada de fa temps, i en comptes d'obrir-li camins doncs resulta que els hi han tancat...
O sigui que...

Ja veurem si aquestes dues iniciatives tant “superguais!” s'acaben portant a terme, i si s'arriba a donar el cas, a veure si es fa amb una mica de seny i pensant en la gent...
Ja veurem...
i res més a afegir...
apa salut!

divendres, 8 d’octubre del 2010

dissimular

La Natalia des de Xim Xim d'historietes ens proposa un diàleg entre aquests dos éssers tant bufons...
Que diuen?


- escolta ara no miris avall, està pujant un bitxo lletgíssim i ve directe cap a nosaltres-
-un bitxo? que vols dir? un humà?-
-que no dona, un insecte, i té moltes potes!!! mare meva!-
-però que deu voler? per que no apretem a correr?-
-no tenim potes!!!-
-ostres!! mira, fem-nos un petó sense moure'ns i dissimulem i potser passarà de llarg-

i res més a afegir!!
apa salut!!

dimecres, 6 d’octubre del 2010

L'Helaena viu!

la cadena de regals Et regalo un escenari! es va tancar amb el regal que vaig rebre per part de la Chave. 
I es clar, la Chave ja em va regalar un personatge, l'Helaena, i ara em regala un escenari...
I es clar, per continuar la proposta Que fer quan et regalen un escenari?...
Quina millor idea que posar l'Helaena enmig del desert!!!!
L'Helaena, que en la seva fugida cap endavant, cap a l'Àfrica, també ha de passar mals moments. O sigui que aquí teniu el meu regal de tornada cap a la Chave.

El sol crema, l'Helaena està molt cansada, fa tres dies que camina, no li queda res de menjar, només té un parell de dits d'aigua a l'ampolla que portava. Davant seu res, El Res, sorra i més sorra, i el sol que la crema, la motxilla li carrega les espatlles, li fa molt de mal, es sent molt dèbil. Mira endavant i es desespera, es pregunta com ha pogut ser tant estúpida.

Fa quatre dies l'Helaena arribava a Akedkod procedent de Tumbuctú, portava dues setmanes a Malí de vacances. Tenia planejat quedar-se quatre dies en aquesta zona remota oblidant-se dels maldecaps que li donaven el grup de francesos amb el que viatjava. El seu objectiu: viure el desert. Havia arribat amb un petit grupet format per dos motxilers alemanys i un anglès. Un d'ells, l'anglès, tenia un contacte al poble que els portaria a conèixer el més inhòspit dels racons del sud del Sàhara, un petit trekking de tres dies amb dues nits al desert.

L'Helaena no pot caminar més, els peus li fan un mal insuportable, no es troba gens bé. Amb molt d'esforç fa els últims passos fins arribar dalt de la duna a la que s'ha enfilat, mira al voltant, no hi ha res, només sorra, ha caminat cap a l'est els darrers dos dies i encara no ha aconseguit trobar la carretera cap a Akedkod, es desespera, cau de genolls posant-se les mans al cap. Es maleeix per haver-se cregut tant valenta, tant forta, tant inconscient.

Fa quatre dies es van allotjar en una petita kasbha de dues plantes propietat del mateix que els havia de fer de guia, allí hi vivia amb tota la seva família, els van cedir tota una habitació per a que hi dormissin tots quatre. Van sopar amb els homes de la família que els acollia, li hagués agradat anar-se'n amb les dones, trencar aquestes barreres que separaven gèneres i cultures, però va quedar-se amb els homes per preparar el trekking que iniciarien l'endemà. N'estava farta d'estar rodejada d'homes, precisament fugia del grup de francesos cansada del constant remolinar de corbs al seu voltant. N'estava farta de que d'ella l'únic que semblava importar era que era una dona, tant els francesos com els motxilers amb qui ara anava semblava que no n'haguessin vist una des de feia mesos.

L'Helaena s'aixeca, agafa l'ampolla d'aigua i s'humiteja els llavis, em moriré pensa, es pregunta moltes coses, ha tingut molt de temps per pensar des de que camina perduda pel desert. Ho va deixar tot a Catalunya, va venir a treballar a l'Àfrica per que n'estava farta de la vida que portava, de les hipocresies, del materialisme, de les tonteries. Ara se'n recorda del seu poble, de la seva mare, pensa que potser no hi tornarà, es morirà, i per que? Que volia demostrar?

Fa tres dies es van llevar abans de que sortís el sol i van sortir amb les motxilles endinsant-se en el desert, la jornada va ser llarga, vint-i-cinc quilometres enmig de les dunes caminant cap a l'oest, van descansar al migdia a recer d'unes formacions rocoses. Per la tarda van acampar al peu d'una duna força alta, van muntar un parell de haimes i van encendre un foc.
Allí al costat del foc després de sopar, jugant a cartes va ser on va perdre els nervis.
Primer va ser un comentari sobre la seva figura, l'Helaena va arrugar el front, per que no lloaven que dominés tant l'Alemany com l'Anglès!, després un d'ells es va oferir per a fer-li un massatge, però si es trobava perfectament! Havia caminat com ells i no havia perdut el ritme en cap moment!
La gota que va fer vessar el vas, una juguesca, qui guanyes aquella mà dormiria a la mateixa haima que ella, els que perdessin es retirarien a l'altra.


Ara l'Helaena pensa com en va ser de tonta de deixar-se provocar. Continua caminant, continua amb el cap donant-li voltes al motiu que l'ha portat aquí. Ella no ha de demostrar res a ningú, donar valor a les paraules que la van ofendre va ser posar-se per sota d'ells, ella és forta, ella pot fer el que es proposi, no vol ser millor que ningú, simplement vol ser ella, vol ser feliç. Camina molt lentament, el cap li bull.

Fa tres nits l'Helaena es va aixecar de la vora del foc, emprenyada, va engegar a parir als motxilers, es va carregar la bossa petita amb el sac de dormir i es va perdre en la foscor. No es va allunyar gaire, així ho creia, al cap d'unes hores de dormir sobre la sorra es va haver d'aixecar, el fred era insuportable, va recollir el sac i es va dirigir altre cop cap a la haima.
Va caminar a les fosques tota la nit, i l'endemà, i el següent, no s'ho podia creure, s'havia perdut.

El sol estava dalt de tot, es va asseure i tal com havia fet els dies anteriors es va protegir amb el sac de dormir. S'adormia, pensava, perquè? Perquè? Cerque no m'he estimat prou? Ningú es pot posar per damunt meu, i jo no em puc posar per damunt de ningú. He de viure, he de deixar de tenir por a ser jo mateixa.
Somiava que tornava a Catalunya, no tenia por de res, afrontava els problemes que l'havien portat a exiliar-se a l'Àfrica, era feliç. Volava, volava molt alt, per sobre de coses que no li agradaven però que tampoc li creaven grans preocupacions, no veia problemes, només veia solucions, camins nous, camins on ella tirava endavant fent realitat els seus somnis.

Va obrir els ulls, el soroll era eixordador, va girar el cap, volava, el desert immens ho era encara més des de l'aire. Es trobava en un helicòpter. Va somriure abans de tornar a adormir-se.

moltes gràcies pel teu regal Chavelita! espero que t'agradi l'aventura de l'Helaena!
i com no, 
us animo a tots a que feu un bon ús de l'escenari que us van regalar, animeu-vos a donar-li vida!
poseu-hi personatges!!! 
vinga!!!
i res més...
apa salut!!!

dilluns, 4 d’octubre del 2010

el desert, i així tanco la cadena d'escenaris.

Doncs si, dos mesos després d'obrir la cadena de regals Et regalo un escenari !
ja va sent hora de tancar-la...
moooolt bé ! 15 participants (jo inclòs!) que ens em anat donant tot tipus d'escenaris. Una bona manera de trobar-se, de llegir-nos, de donar-nos coses els uns als altres. Moltes gràcies a tots per participar-hi! Jo m'ho he passat molt bé seguint els regals i llegint els escenaris que us heu anat donant.
 Finalment la cadena queda així:


Ricderiure va regalar la pista poliesportiva del poble a la Maria
la Maria  va regalar una baixada amb vistes   a Lobo Linkon i ella n'ha tret...
Una gran idea
Lobo Linkon va regalar  el monte de la felicidad  a la Judit
la Judit va regalar el seu petit escenari a   la meva Perdició
La meva perdició va regalar la cambra perduda a l'Elvira
l'Elvira  va regalar el cap negre a fanal blau
Fanal blau va regalar el "mundo amarillo" a l'Arare
l'Arare va regalar  la plaça de l'alzina a la Pilar
la Pilar va regalarel carrer a la Joana
la Joana  va regalar una finestra al món Dissortat i ell ha trobat
La finestra tancada
Dissortat va regalar la paret a la Laura i ella ha escrit
Les dos cares de la paret
la Laura  va regalar la riba del riu a la Carme  i ella ha trobat
la barqueta per creuar
la Carme va regalar la platja de còdols a la Montse i ella hi ha enviat
la Montse va regalar el rai a la Chave
la Chave va regalar el desert a Ricderiure i jo mateix he escrit
I per acabar,com podeu veure,  i com l'última vegada, el darrer regal és per a mi, i la casualitat ( no em direu que hi creieu?) ha fet que sigui la Chave qui m'envia aquesta experiència al desert.

i per fi arribà!!! després de més d'un dia de viatjar amb tots els mitjans de transport haguts i per haver arribar al desert...
tot just, començava a pondre's el sol... el record de la calor de tot el dia feia que bullissin els seus peus: va començar a treure's roba impulsivament, a sentir el vent i la calor sobre la seva pell, a sentir-se còmode, lliure i descansada després de tantes hores...
el sol es ponia ràpidament: darrere seu pintava les incomptables muntanyes que la rodejaven de tots els colors que et puguis imaginar. començava amb els càlids, amb grocs, vermells i taronges... ràpidament passava a rosats i liles, que s'anaven tenyint de blau... en segons anava canviant l'escenari i era impossible tornar endarera... ella ho fotografiava tot amb els seus ulls astorats, cansats i plens de la pols que esbufegava la brisa del desert... amb la mateixa rapidesa que s'havia tret la roba, se la tornava a posar. la temperatura baixava ràpidament, el sol deia adéu, la calor s'esvaïa i deixava pas a un fred polar que la feia tremolar de sorpresa...
tres, dos, un... el sol desaparegué i amb timidesa, les primeres estrelles començaven a brillar: les primeres de moltes... s'afanyà a muntar la tenda de campanya: la temperatura, implacable i sense compassió, seguia baixant i baixant... tenia fred. els dits de les mans i els peus ja no li responien. començava a tenir por de no sobreviure la nit... que fou llarga, molt llarga, però les estrelles il·luminaven el seu optimisme en que ho aconseguiria... la lluna, mai aparegué...
va calcular que eren les sis del matí quan començava a clarejar... tot es va pintar de nou de mil colors i en menys d'una hora, tenia els llavis secs, la pell suada i ni un sol arbre li podia donar l'ombra que necessitava pel resguardar-se de l'astre rei...  tot i així, estava feliç: havia tancat el cicle, ho havia aconseguit i, ni més ni menys, que al desert més àrid i mortal del món.

Moltes gràcies per participar altre cop Chave! i moltes gràcies pel teu regal!!! En faré un bon ús!!!
I com pots veure, el rai de la Montse és el teu regal! fes-ne un bon ús també!!!!
Per acabar...
La segona proposta, Que fer quan et regalen un escenari? de moment no ha tingut tant d'èxit, les vacances, l'acumulació de feina, ... de moment... per que tal com va proposar Dissortat , properament faré circular una circular ( jeje!) on recordaré, o faré saber als que no se'n van adonar, que si et regalen un escenari, perque no tornar el regal?
Així que us animo a tots el que heu participat a la cadena, vinga! donem vida a l'escenari!!!
i poca cosa més puc afegir...
apa salut!

dimarts, 28 de setembre del 2010

la màquina de fer diners


Aquesta és la meva participació al 173è joc literari  de Tens un racó dalt del món, inspirat en la cançó de l'Albert Pla, el somiatruites.

L'any 1982, el Julià Berrós fa segon de primària, un dia la seva mestra el sorprèn fent uns dibuixos força estranys.
-Que és això Julià?-
-Una màquina de fer diners senyoreta, el meu pare diu que no ens comprem un cotxe per que no tenim diners, així que m'inventaré una màquina de fer diners!-
-Ai xiquet, si fos tant fàcil.-
-el pare m'ha dit que sóc un somiatruites, que vol dir?-
-no és res dolent, tu continua sent-ho durant molts anys-
L'any 1995, el Julià estudia enginyeria industrial, un dia el professor li comenta un projecte.
-Que és això Julià?-
-Una màquina de fer diners, volia dissenyar una cosa que fos pràctica, i com que vaig una mica pelat...- respon amb un somriure.
-ves tu quines idees, ara que pràctic, si que ho és, una mica il·legal també... està molt ben dissenyat-
El 25 de Setembre del 2010, el Julià aterra a Brasilia, travessa la duana sense problemes després de declarar els 20 milions d'euros que porta en dos maletes.
El policia de la duana li torna el passaport i mentre en Julià se'l guarda li diu:
- Que tingui una bona estada al país senyor Jules Somiatruites-
En Julià no pot evitar somriure pensant en aquella senyoreta de primària.



espero que us agradi!!!!
i res més a afegir...
apa salut!!!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails