dimecres, 17 de juny del 2009

Premi per Deivid !


I és que fa poc li van donar al senyor David Attenborough el premi princep d'Asturies de les ciències socials 2009.
I que fa aquest senyor?
doncs el tio és un dels realitzadors-directors de documentals de natura més gran que hi ha i hi ha hagut...
El tema dels documentals de natura és un clàssic, qui no s'ha passat una tarda tirat al sofa mirant un documental de la 2?
Es clar que això s'ha de fer amb gràcia, que si no pot arribar a cansar, estic avorrit de documentals sobre la fauna de les illes Borneo, sobre primats o documentals més avorrits que Ventdelpla...
Els documentals d'aquest home són especialment interessants, buscant els temes més entretinguts i ensenyant mogollon de coses, però a banda dels documentals de fauna, aquest home em té el cor robat pels documentals botànics que va fer, especialment "la vida privada de las plantas".
Quan només feia pocs mesos que anava a l'insti, el profe de botànica ens va posar aquesta sèrie de documentals, i vaig flipar colorins! vaig flipar de com eren les plantes, i de com les mostrava...
amb imatges espectaculars, exemples boníssims, vaja una classe mestra! sobretot recordo especialment com vaig al.lucinar amb les imatges d'una branca d'esbarzer creixent i movent-se a velocitat superrapida... com un monstre que avançava a les palpentes pel bosc...
La serie, la van editar en un doble dvd, (per cert està a la biblioteca de Reus!), està dividida en sis capítols, d'uns 45 minuts cada un. Cada capitol explica una de les parts de la vida dels vegetals, la diseminació de les llavors, el creixement, la floració, la competència, les relacions socials, i els mètodes de supervivència...
buenu que us ho recomano del tot, i si algú vol venir a mirar-s'ho amb mi... doncs vinga!!
si voleu saber més de la biografia d'aquest home mireu-vos la vikipedia, o si no la wikipedia!
i ja que hi som us poso un parell de videos en plan demostració!!

en aquest es veuen records botànics espectaculars!



en aquest veureu com gràcies als elefants sobreviuen les acacies, es veu un elefant cagant!



si voleu veure'n més aneu al youtube!
i res més...
apa salut!!

diumenge, 14 de juny del 2009

comete la vida



que grans Color Humano!
i quina història que em porten... aquest cap de setmana al festival La granja fristail, vam tenir un "remeber" total d'aquest mític grup...
van deixar de treure discos ja fa temps, i sembla que havien tocat alguna vegada més així en plan remember, però per aquí no havien tornat.
Vaig veure, com molts de nosaltres, els color humano per primer cop al segon Reggus, llavors es veu que vivien per aquí (Constantí potser?) i fins i tot tenien un component reusenc... (fa temps que no veig al violinista juantxi!). La veritat és que aquella primera vegada, i no vaig ser l'únic, no van agradar gaire.
Al cap de poc, a l'U-zona reggae de l'any... els vaig tornar a veure, no hi havia el reusenc, s'havien tornat molt més marxosos, i la percussió va al.lucinar i fer flipar tota una petita carpa que era on tocaven...

I a partir de llavors ja va ser el seu "subidon". En l'època bona de concerts a Reus, van venir a tocar tropocentes vegades, també recordo un concert a Alcover, a la plaça, en que vam acabar fent reverències al grup.
A la Palma van triunfar varios cops, com no els "Tabernacle performances a discreció" vam fer una actuació en un concert seu, amb la cançó "comete la vida", ho recordo espectacular, amb foc, gent amb taparrabos i cares pintades i la Palma a tope flipant amb la copla!
en aquesta pagina, hi trobareu més informació, discografia i agenda de concerts!
també tenen un myspace!
hi aquí teniu un videoclip per recordar-sen!



apa salut!!

dilluns, 8 de juny del 2009

els teus ulls a l'ombra

fa dos mesos que porto aquest cd al cotxe, at versaris, i aquesta cançó me la poso com un boig una vegada rere l'altre, intento cantar i seguir-la, que dificil!
fins i tot he buscat la lletra!
Els teus ulls a l'ombra
Los trenes para escapar de esta mentira estan parados en arcenes. Las antenas no respiran. No esperes que te oxigenen.
A mi no me entretiene contemplar cómo anestesian vuestra ira con imagenes. No les des margenes o te requisaran la visa.
Yo seguire trazando el plan de huida en la cornisa. Enfermo cada vez que piso asfalto. Duermo encima de un cuaderno no quiero
volar mas alto.
Aquí es invierno todo el año y al infierno se desciende por peldaños.
Yo me baño en literalidad. Araño a la realidad y busco una verdad que no se empañe nada más dudar.
Si sale mal, trago saliva y vuelvo a empezar. Que hago si ya me he acostumbrado a la derrota, si lloré mis alas rotas, si tengo los
pies cansados, si llevo un puñado de dados en cada mano, y a veces he dejado al azar percibir el vuelo.
Si caigo en picado doy unos “calos” y remonto el cielo. Resbalo entre miradas que son faros, sensación de desamparo.
Dias con nubes y claros. Esquivo codazos. Me abro paso a zarpazos busco en los posos de los vasos el regreso al paraiso.
La rajola que trepitjo és mes clara que el cel, que tapa la ciutat cruel coberta per l´aureola.
L´aureola és paral—lela a la rajola que trepitjo i així estic, empresonat, en aquesta ciutat nínxol.
Tapat pels quatre costat busco l´escletxa prohibida (aquí, a on? a on? allà!) la sortida maleïda.
Merda, tothom està cec i passa inadvertida i els que ens hi apropem anem a hòstia mes hòstia mes hòstia.

I la bèstia encara està adormida. No es desperta i, cada dia, més fonda té la ferida.
Estúpida bèstia col—lectiva, torna a la vida abans que escriguin el meu nom a sobre d´una làpida.
Homicidi perpetuat per un anònim d´alias urbanisme, antònim dels que el dia 20 estem prop de l´abisme.
Sinònim dels que esperen al fons d´aquest abisme a que caigui la carn magra del desnonament.
Precari, l´abecedari urbà ofega Barna, on es plasma la pitjor tragèdia grega a cada cantonada.
El reliquiari urbà mossega a tot cor que batega fent de tu un dormilega, gos de brega abandonada.
No ravalejo, m´escaquejo, em cago en els guiris, els modernos, neopunkys, en els upas farloperos,
totes les troups, les tendes i els garitos i els nous blocs de pisos d´arquitectes biopijos.
Colze a colze junts, al carrer, tu no ens atraparàs.
Som molt mes astuts i la màniga hi tenim un as
(y a estas alturas no nos vas a enganyar eso no puede torcerse mucho mas..)
Colze a colze junts, al carrer, tu no ens atraparàs, som molt mes astuts i la màniga hi tenim un as
(y a estas alturas no nos vas a enganyar eso no puede torcerse mucho mas..)
Vale aqui no hay rejas pero hay lobos con pieles de oveja. Ojos que trabajan en la sombra “pa” anotar tus quejas.
Intereses detrás de quien te aconseja, que te dejes llevar. Ahora Ítaca está demasiado lejos.
No veo conejos, blancos a los que seguir. Sólo cerrojos que nunca supe abrir, y el mes de abril roto en pedazos.
Un espejo que se empaña. Una maraña de sueños deshilachados.
Veo almas con costra, mentes cerradas como ostras, gente que se postra ante gente que se postra, y nunca basta.
At Versaris Va amb nosaltres
Nuestras conciencias a subhasta vendidas al mejor postor por pasta.
Hasta la fecha con alma de kamikaze traje rap “pa” mis secuaces, rechace disafraces.
Esperan que baje la guardia, no me agasajen. No compraré el cielo, no importa cuanto lo rebajen .
Jo faré tractes amb la penya d´At versaris, denunciant a victòries fàcils, seguirem àgils, treballarem en xarxa i juntes/junts
trobarem un punt de fuga.
Vale, em toca a mi.
Ja he trobat el punt de fuga, això m´aixopluga. Diuen que la vida es dura. “Lo xungo” és “lo” que dura. Guai, perquè escric lletres
que son caviar beluga, i m´evadeixen d´aquesta mental tortura.
Enfoco la realitat distorsionada amb un prisma que refracta els colors de la classe adinerada. Aboco una rima il—lustrada i ja estic
de tornada. Apunto al meu objectiu amb calma apassionada.
Caic i un altre cop sóc “boca avall”, al terra. Lligat de peus i mans veig com s´apropa la serra.
Això es la guerra nen, per nosaltres van mal dades. O ens elimineu o tindreu les hores comptades.
Jo faig el cor fort i la ràbia no em para, que el somni no cau mort com a mínim encara.
Arribant a bon port i atacant de matinada, que el conflicte vol foc a cada passa ben donada.
Colze a colze junts, al carrer, tu no ens atraparàs, som molt mes astuts i la màniga hi tenim un as
(y a estas alturas no nos vas a enganyar eso no puede torcerse mucho mas..)
Colze a colze junts, al carrer, tu no ens atraparàs, som molt mes astuts i la màniga hi tenim un as (y a estas alturas no nos vas a
enganyar eso no puede torcerse mucho mas..)



buenu pues només volia dir això...
apa salut!

dimecres, 3 de juny del 2009

la barana dels teus dits


a través de Neopoeta he arribat a Tens un racó dalt del món, ja havia vist aquest espai avans, i havia llegit dels jocs literaris del JM Tibau, em sembla una molt bona idea, i amb la modèstia de la meva poltrosa poesia, m'he decidit a participar-hi, a dir-ne quatre coses...
es tracta de fer uns versos amb la frase, la barana dels teus dits...
he pensat i sentit una estoneta, i aquí teniu el resultat...

la barana dels teus dits
la barrera del meu cap,
la raó que sempre pot
explicar tot el que ens ve
imaginar el que pot ser
perdonar el que no vam fer

somiar, voler, poder, callar,
entendre la pausa que marca

la barana dels teus dits.

apa doncs això es tot!
salut!!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails